top of page
Buscar

Una distopia punk, un dia qualsevol

Foto del escritor: Pep Antoni RoigPep Antoni Roig

En un fragment de La dolce vita, el personatge de Marcello Mastroianni diu que escriure una columna diària a la premsa és la forma de ser cada dia sincer amb un mateix, fins i tot quan allò que s'hi escriu està ple de mentides. En el meu cas, doncs, crec que ha arribat el dia de sincerar-me i fer-vos una confessió: ahir vaig saltar-me el confinament. O potser era abans-d’ahir, però el que importa és que per saltar-me'l a consciència vaig fer-ho amb 100 grams de carn picada, mitja dotzena d'ous i un Fairy Ultra dins una bossa de plàstic.


L'explicació de tot plegat és senzilla, encara que tingui un punt de dadaista, però faré com al poema de Ferrater i ho diré a l'inrevés. Així doncs, abans us confessaré que això crec que va passar-me ahir –o era abans-d'ahir?–, però no sé quin dia de la setmana era, com tampoc sé del tot si demà serà dissabte o bé serà dijous. Quan el dia abans del confinament vaig anar a comprar i vaig veure les lleixes del supermercat buides i absolutament arrasades, vaig creure que aquesta pandèmia seria com a les pel·lícules de Hollywood, amb herois anònims vestits amb camises de llenyataire fent coses heroiques i conduint una furgoneta pick up, però en realitat ahir, o potser era fa dos dies, vaig adonar-me que aquesta pandèmia és més digna d'una cançó de punk, ja que cada dia és qualsevol dia, com cantaven els Piperrak, per tant és possible que tu, igual que jo, també puguis aplicar-te allò que "No sé donde vivo,/ no sé qué hora es,/ no sé si es mañana/ o todavía ayer".





Fer-se gran deu ser això, també: repapiejar amb batalletes punkarres i patir per si has comprat sabó de rentar els plats. Un dia ets jove, vas amb cresta i camines pel carrer amb fortor de marihuana acostumat que la gent gran del poble et mirin atemorits com si haguessin vist el fantasma d'un milicià de la FAI, i gairebé l'endemà, en canvi, ets tu qui passeja amb els collons per corbata en plena pandèmia mundial i amb els veïns mirant-te des de les finestres amb ganes de cridar-te '"Insolidari!" mentre estan a punt d'aplaudir als sanitaris. Si més no, això és el que us dic que em va passar ahir -o potser abans-d'ahir-, per això vaig recordar allò de "Vas por la calle/ un día cualquiera,/ buscado por todos,/ cagándote en Dios" que es canta a "Kualkier día", un himne del punk basc dels noranta que descriu a la perfecció els dies que vivim. Crec que cal un confinament total per superar aquest maleït virus i us ben prometo que jo només volia tornar de llençar la brossa sense sentir-me algú buscado por todos, per aquest motiu vaig sortir de casa amb una bossa plena de carn picada a les mans. Perquè no tinc tinta a la impressora, perquè visc en un poble de mil habitants sense botigues d'electrònica on comprar-ne i perquè necessitava anar a llençar les escombraries a un contenidor que tinc a quatre minuts caminant de casa sense portar al damunt el Certificat Autoresponsable de Desplaçament que, segons mana la conselleria d'Interior, des del passat dissabte –o vés a saber quin dia va ser- cal dur sempre a la butxaca.


Com que del punk vaig aprendre a llegir entre línies, veure coses allà on en teoria no s'havia de veure res i, sobretot, desconfiar de tot –fins i tot de les lleis que en teoria ens protegeixen-, vaig pensar que d'anada al contenidor, en cas de ser interceptat per l'autoritat, potser podria salvar-me de l'escomesa ensenyant la meva bossa plena de brossa. Ara bé, i si em paraven durant els 300 metres tornada, amb les mans buides, sense el salconduit oficial i, a més, vestint amb un xandall vell que podria donar peu a creure que venia de fer esport? Ja havia desestimat l’opció d’anar als contenidors amb bicicleta, com faig sempre, ja que a no ser que portis una motxila amb el logotip de Glovo o Deliveroo també éstà prohibit pedalejar sobre rodes, però el cas és que ja vesprejava quan vaig sortir de casa amb una bossa de queviures de primera necessitat a les mans. Havia decidit fer-ho perquè dies abans, al poble, s'havia estès el rumor que si la policia et trobava voltant pel carrer i els deies que venies de comprar, et permetia seguir caminant sense problemes sempre que ensenyessis el tiquet de compra. Com que la carnisseria on havia comprat la carn picada el dia anterior és de les d'abans i entrega tiquets sense hora ni data impresa, doncs, vaig posar el tiquet també dins la bossa, vaig dirigir-me a les escombraries i, de tornada a casa, absolutament acollonit per si d'alguna cantonada apareixia un cotxe amb llums blaves, vaig encendre'm el primer i únic cigarro del dia.


Aquelles últimes calades no sé si va ser ahir o abans-d'ahir, només sé que en fer-les estava més tens que la vegada que en un control de duanes de l'aeroport d'Amsterdam van trobar-me un grinder a la motxilla i em van registrar totes les parts del cos, o fins i tot més tens que el dia que vaig anar a veure jugar el Girona al Bernabéu i, amb la bufanda vermell-i-blanca a la cintura, vaig creuar-me amb una bandada d'Ultras Sur que van mirar-me amb cara de molt pocs amics. Tornar de tirar la brossa era, per sorpresa, una experiència punk. La diferència, és clar, és que aquest cop només era un simple transeünt vestit amb xandall que tornava cap a casa després de desafiar el confinament, parapetat contra el món, les lleis o l’autoritat senzillament amb una bossa plena de carn picada per fer espaguetis a la bolonyesa i xiulant en veu baixa la tornada d'una cançó que, com una profecia la mar de lògica però convertida avui en la nova sopa d’all, deia el mateix que fa dies que diuen els telenotícies: "cualquier día te puedes morir".

0 comentarios

Entradas recientes

Ver todo

Comments


bottom of page