
En aquest precís moment, mentre llegeixes el primer paràgraf d’aquest article, algú està a casa seva observant la foto que va fer-li a l’última obra d’art que va tenir al davant. Potser va ser a La Gioconda del Louvre, a algun Rothkodel MOMA o a la Venus de Botticelli que hi ha als Uffizi. O potser no cal anar tan lluny i ara mateix, en algun pis o alguna casa no gaire distant de la teva, hi ha algú remirant les fotos que va fer-li a la rèplica del Desconsol, de Josep Llimona, l’últim cop que va passejar pel Parc de la Ciutadella.
Com que els telèfons amb càmera han permès convertir la fotografia domèstica en el disc dur visual de la nostra memòria, per recordar quin va ser l’últim concert que vam veure en directe, l’últim museu que vam trepitjar o l’últim cop que vam aplaudir asseguts a la platea d’un teatre abans de confinar-nos, és molt més ràpid donar una ullada a la galeria de fotos del nostre telèfon que no pas destinar tres segons a exercitar la memòria. Precisament això vaig fer l’altre dia, i fent-ho vaig topar-me amb una foto on, entremig de centenars de caps, clatells, pals selfie i el paraigüa d’algun guia turístic, es podia entreveure un braç del Laocoont i els seus fills que vaig apreciar a Roma fa dos mesos, en el meu últim viatge.
Analitzant la foto, que va donar peu a la primera part d’aquest article, vaig provar de desxifrar l’enigma que en aquell moment, al Vaticà, va assaltar-me mentre em partia literalment la cara per aconseguir veure amb els meus propis ulls aquella estàtua grega, un dels hits del mític llibre verd horitzontal d’Història de l’Art que tots els alumnes del Batxillerat humanístic o artístic tenim guardat a casa amb un valor equivalent, gairebé, al d’una revista porno amagada a la cisterna d’un lavabo.
Com segurament també t’haurà passat a tu, jo només volia observar de ben a prop una escultura, però vaig haver d’usar gairebé tècniques dignes de l’Hattori El Ninja per superar la marabunta de gent que, preparada amb el mòbil a la mà com qui empunya un revòlver abans d’un duel, lluitava cos a cos per tal de fer una fotografia borrosa, moguda i mal il·luminada a unes serps devorant el cos d’un pobre home anomenat Laocoont a qui acompanyen els seus fills. Si tu també has viscut aquesta situació, comprendràs que en aquell moment em preguntés què passa pel cap al formiguer de gent que, a qualsevol museu del món, fa fotos a obres d’art que poden observar-se amb un cop de clic gràcies a Google.
Potser, per fi, aquests gairebé quaranta dies que portem tancats a casa han donat resposta a aquella pregunta que vaig fer-me fa dos mesos, ja que potser la gent que fa fotos als museus i aquells grillats americans que tenen un búnquer tres metres sota a terra ple de provisions davant un hipotètic atac nuclear actuen, al capdavall, amb la mateixa finalitat: abastir-se de bon material durant un hipotètic confinament. Una bona foto pixelada d’un Turnerde la National Gallery de Londres és per als primers tant o més important que quaranta llaunes de cigrons en conserva pels segons, qui sap, ja que potser fer fotos a una obra d’art que algú millor que nosaltres ja haurà fotografiat abans és un acte d’aprovisionament tan lícit com córrer a comprar quilos de paper higiènic, llegums o arròs el dia abans que es decreti un Estat d’alarma.
O potser no, potser no fan fotos per donar la tabarra explicant el viatget per grups de Whatsapp o per Instagram, o ni tan sols per tenir la galeria del mòbil plena d’obres d’art i així poder anar al lavabo, esperar que acabi el cicle de la rentadora o fer el sofregit d’uns fideus a la cassola mentre maten el temps mirant les seves meravelloses fotos d’una escultura grega de fa més de vint segles. Potser la gent que s’estomaca als museus per fer fotos a un quadre és gent que, a diferència de nosaltres, no ha necessitat estar enclaustrada a casa gairebé dos mesos per valorar una cosa tan abismal però màgica com el present, ràpid i esmunyedís com la sorra. Per això fotografien obres d’art, no pas per retratar res objectiu que té l’autoria de Picasso, Rodin o Miquel Àngel, sinó per fotografiar un moment purament subjectiu.
Qui sap, potser quan tot això acabi nosaltres també haurem esdevingut els pesats que donen pel sac fent fotos als museus. Potser sortirem al carrer de nou, ens retrobarem amb totes les escultures, quadres o tapissos que s’hauran autoconfinat a la seva manera mentre nosaltres estàvem confinats i, per molt que ara no ens ho imaginem, voldrem immortalitzar aquell instant inefable, ni que haguem de mantenir un metre de distància entre turistes i fer cinc hores de cua ordenada per arribar al Jardí de les delícies del Prado o al Peine del viento, amb el mar del Cantàbric esclatant-nos a la cara. Ho farem perquè, fent-ho, no estarem fent una foto a una obra d’art, sinó capturant el record del nostre present en contacte amb ella. Com un retrat de la catarsi.
Comments