La pluja d'aquests darrers dies ha convertit la nostra monòtona i avorrida vida durant el confinament en una cosa molt pitjor: en una experiència melancòlica. Com sempre passa en els dies plujosos com els de la setmana passada, quan Instagram s'inunda amb fotografies de finestres plenes de gotes grosses com mosques africanes, aprofito les xarxes socials i la tempesta per calar d'una hora lluny de quin peu calça el personal, bucòlicament parlant.
Per començar, és evident que hi ha una primera subdivisió nítida i clara: la gent que quan plou no pensa en res i la gent que, en veure ploure, té immediatament a la punta de la llengua algun vers, alguna cançó o algun fragment de novel·la relacionat amb la pluja. No fa falta dir que servidor de vostès és dels segons, i per sort em temo que si tu estàs dedicant uns minuts de la teva vida a llegir un article amb la foto d'Espriu a la portada, també. Les persones que no senten absolutament res en veure ploure són, mai més ben dit, persones d'ànima impermeable, per això d'ells no en vull parlar. Els que m'interessen són els segons, és a dir, nosaltres. Els estovats.
Convindreu amb mi, per exemple, que hi ha un abisme entre qui cantusseja "Aquest cony de temps" d'Els Pets mentre veu com plou rere la finestra i qui, en canvi, pensa en "It's raining men" de The Weather Girls. La cançó, poema o fragment que passa pel cap a algú mentre plou ens informa de milions de coses, per molt que no ho sembli: d'on ha nascut, de quants anys té, de quina llengua parla, de com va ser la seva adolescència o, fins i tot, de si durant la infància mirava el Club Super3 o el Megatrix. Per molt que tinguin vasos comunicants, no és el mateix pensar en "No ha parado de llover" de Maná que pensar en "Ojalá que llueva café", de Juan Luis Guerra. És una qüestió generacional, igual com un mallorquí de cinquanta llargs pensa en "Plou" de Tomeu Penya i els seus fills, en canvi, canten "Aquesta pluja" d'Antònia Font els dies que surten de casa i els cal agafar paraigües.
La família dels figaflors amb l'ànima tova que ens remetem a referències culturals quan veiem ploure té més escissions que una assemblea de l'esquerra independentista, però si alguna d'aquestes escissions és particularment bel·ligerant i conflictiva és la dels que, colpits per la pluja, ens recolzem en la literatura. D'una banda hi ha els que podríem anomenar universalistes, amants de la literatura que no creuen en fronteres ni banderes, possibles votants de partits polítics que practiquen l'equidistància i que, en dies plujosos, sempre acaben recordant el conte “El gat sota la pluja” de Hemingway o, fins i tot, "los cuatro años, once meses y dos días" que va durar el temporal de pluja a Macondo, narrat a Cien años de soledad de García Márquez.
D'altra banda, però, hi ha els amants de la literatura que, com a bons catalans, de petits van aprendre gràcies a Raimon que "Al meu país la pluja no sap ploure", que de grans han cantat a cor què vols "L'ombra feixuga" en algun concert de Mishima i que sempre, quan plou i veuen que "plou sobre aquesta teulada / i a la finestra del teu pis / cau l'ombra feixuga", els ve al cap algun vers de la poesia catalana. I aquí, en efecte, és on es produeix l'última però la més important escissió de totes: entre els qui es remeten en aquell "Plou / a totes les estacions de França" de Josep Carner i els que, com jo, ens abracem als versos del poema XXV de Cementiri de Sinera, de Salvador Espriu: "Com necessito / contar-te la basarda / que fa la pluja als vidres".
Ni tinc ganes de posar llenya al foc en l'eterna guerra civil caïnita proposada pels carnerians de trinxera ni pretenc fer cap defensa acèrrima d'Espriu, per bé que salta a la vista de quin peu calço. Desconec, sincerament, quines drogues de disseny han provat els qui afirmen que Carner és MDMA, ja que em temo que potser han confós l'èxtasi per confits d'aquells que regalen als batejos, però posats a fer comparacions tronades, jo m'atreviria a afirmar que Espriu parla millor que ningú de la pluja perquè ell és la pluja: gris, apagat, oníric i, tanmateix, amb una força torrencial sense límits. L'autor del mite de Sinera és la pluja perquè en tota la seva producció literària posterior a la Guerra Civil sembla viure en una realitat ennuvolada i plujosa: resignat fent una feina que no li agrada, enyorat de la joventut que el conflicte bèl·lic va truncar-li, torturat per la mort dels éssers que més havia estimat i, al capdavall, frustrat del seu propi destí en el qual se sent permanentment com un nàufrag que mai més podrà tornar casa i viure la vida que algun dia va somiar tenir.
De Salvador Espriu sempre m'ha fascinat el seu posat aparentment hieràtic i fred, d'aparent home de gel que amaga una ànima fràgil i de marbre. A la mítica entrevista que Soler Serrano li va fer a l’A fondo de TVE, després d'una argumentació en defensa de la llengua, la nació i la cultura catalana incisiva com un bisturí, afirma que per parlar castellà sense amagar el seu accent català hauria de posar la boca "como el culo de una gallina". Sorprenentment, ni s'immuta ni canvia l'expressió de la cara després d'aquesta afirmació, més pròpia de Salvador Dalí que d'un notari amb cara d'home amargat i torturat. Per això Espriu és la pluja, per mi, perquè tot allò que escriu sembla escrit per algú que es passa els dies habitant un autoconfinament emocional i vivint, amb resignació, en una eterna tempesta on l’únic aixopluc és la literatura. O, com ell mateix diu en un altre poema del mite de Sinera tan aplicable a dies plujosos de confinament com aquests últims, vivint en "diumenges amb demà / sempre igual, mentre s'apaga / la llum d'abril".
Comments