Abans de començar, tinc l’obligació moral d’avisar-vos que durant la lectura d’aquest article podeu tenir altíssimes temptacions d’estimar Roma. O el que és encara més perillós: fins i tot d’estimar a Roma. Ja ho veieu, a vegades una preposició pot canviar-ho tot, igual com hi ha ciutats que canvien la concepció de la vida. Anant al gra, doncs, i malgrat que això jugui contra els meus interessos com a columnista, us recomano que abandoneu aquí la lectura d’aquest article o assumiu les conseqüències de recórrer els carrers desèrtics de la ciutat eterna agafats de la meva mà, assumint el dolor de saber que ni jo ni vosaltres podrem trepitjar-la en els mesos vinents per culpa d’un maleït virus. Dit això, fi de l’avís. O iniciem el viatge, o fins a la propera.
La primera parada és una pregunta: què deuen estar fent en aquests moments Laocoont i els seus fills, acompanyats només de coloms i gavines? Com deu estar suportant el silenci i la solitud de la Piazza Navona el Rio della Plata de Bernini? Què deu pensar Oceà, al bell mig de la Fontana di Trevi, on ningú llença monedes des de fa setmanes? El poder devastador del coronavirus és tan maliciós que no només ha condemnat a la invisibilitat desenes d’estàtues amb l’ego inflat acostumades a ser observades tothora, sinó que de rebot ha trinxat el sentit d’un dels fragments més estimats de Roma, la cançó de Manel que tots els catalans amb l’ànima més tova que una carxofa bullida tenim a la punta de la llengua quan trepitgem la capital d’Itàlia. Aquest viatge exprés nostre a la ciutat fundada per dos infants alletats per una lloba, però, no serà precisament per recórrer tots aquells escenaris romans que els turistes, per culpa de la Covid-19, han deixat de fotografiar.
Diu Jep Gambardella en un fragment de La grande bellezza que els millors habitants de Roma són els turistes, potser perquè el mapa de Roma conté més edificis i atraccions turístiques que no pas parades de metro. Foradar els budells de l’antiga capital de l’imperi per fer-hi passar trens significa topar-se de cara constantment amb alguna relíquia desconeguda del passat, per això el mapa de Roma és sobretot un mapa de la nostàlgia, d’una ciutat que viu de la bellesa del seu passat gloriós –sigui l’imperial o el renaixentista- i d’un present on la italian life de cartró pedra ens fa sentir, amb una mica d’imaginació ensucrada, com Gregory Peck o Audrey Hepburn a Vacanze romane. El coronavirus haurà obligat a replantejar el futur de Roma, igual que el de Venècia, París, Barcelona o totes aquelles ciutats que van decidir nodrir-se només dels turistes que avui no es fan fotos enlloc, per això aquesta Roma que avui provem de resseguir s’ha vist reflectida de nou al mirall de la seva pròpia realitat, ja que, en absència de turistes, els seus únics protagonistes són els romans que tenen un accent del qual mitja Itàlia en fa befa, els capellans vinguts de mig món i les estàtues, enyoradisses de quan eren protagonistes de més fotos a Instagram que qualsevol influencer.
Viatjar a Roma, es vingui d’on es vingui i es cregui el que es cregui, és resseguir a cada passa les empremtes que ens expliquen qui som com a civilització, però també els perills del món que aquesta civilització ha creat i que el coronavirus ha llençat pels aires en poques setmanes: el de les ciutats que, arran de prostituir la seva història i convertir-la en un parc temàtic, ara, en absència de turistes, troben a faltar els veïns que van expulsar i s’aferren a la identitat que elles mateixes havien decidit vendre’s. Per això la cúpula del Panteó, les avingudes del Foro Romano o les escultures del Vaticà ens enyoren, però en canvi no ho fan els carrerons desèrtics del Trastevere resistents a la gentrificació, les places sense ningú del quartiere de San Lorenzo o els carrers bruts de Pigneto plens de pintades on s’afirma que l’únic emperador en qui creuen els romans es diu Francesco Totti. En definitiva, aquells indrets de la cara B de Roma que no surten a les guies, on llogar un pis no és viable però si possible i que, en cas de descobrir-se, permeten convertir un viatge a la ciutat eterna en alguna cosa més que una experiència o un tour fotogràfic amb el qual emplenar una targeta miniSD.
La nostra ruta acaba en un bar d’aquesta Roma precapitalista situat a la Via dei Pettinari i que potser quan acabi el confinament ja no estarà obert. Aquí, a tocar del Ponte Sisto, a mig camí entre el Trastevere i el ghetto jueu, un matrimoni octogenari regenta des de fa mig segle l’Antico Bar Mariani, una minúscula cafeteria on fan cafè amb màquines més antigues que la televisió en color i que conserva les cadires, les taules i el mateix mobiliari des dels anys cinquanta. La decoració és tan increïble, de fet, que si ho preguntem al senyor Augusto –el propietari, baixet i esquifit, mig amagat rere una màquina registradora que sembla usurpada d’un mercat d’antiquaris de la II Guerra Mundial-, ens explicarà que si fos per ell pintaria tot el local i hi posaria mobles nous, ja que n’està fart que la gent s’hi aturi per treure el mòbil i retratar, en comptes de prendre-hi un cafè o menjar qualsevol dels pastissos que ven.
“Si no ho faig, és perquè fer-ho significaria renunciar a qui realment som”, ens diu. Nosaltres hi entrem, demanem dos espresso curts i densos, comprem uns pasticcini o una torta di mele i durant una estona mengem a plaer confinats en aquest univers sense enyorar el Laocoont, les estàtues de Bernini o els dibuixos de la Columna Trajana. No ens cal res d’això, ja que estimem Roma així, utòpica i buida, desèrtica sense els turistes que avui no es fan fotos on tu i jo estem esmorzant.
Comentarios