top of page
Buscar
Foto del escritorPep Antoni Roig

Tractat sobre llibropatia


(article publicat al setmanari El 3 de Vuit)



A casa meva, de petit, més enllà de l'Enciclopèdia Larousse obsoleta i quatre relíquies de la MOLC, no hi va haver mai cap llibre. A la meva habitació quatre Vaixells de Vapor avorridíssims que gràcies a Déu no vaig llegir mai acumulaven la pols tot esperant que algun dia fessin algun servei, fos falcant un sofà o avivant una brasa. Quan anava a les cases dels altres, però, em fascinava veure que hi havia estanteries plenes de llibres i, fins i tot, persones assegudes al sofà fent una cosa que jo no havia vist mai a casa: llegir. Sempre desitgem allò que mai no hem tingut, potser per això, quan vaig començar a fer d'entrenador i a guanyar els primers calés, no vaig escatimar mai ni un cèntim en la compra de llibres, és a dir, en començar a construir la biblioteca personal que mai havia vist a casa. Quinze anys més tard d'haver llegit el primer llibre de la meva vida, ni les possibilitats que atorguen els préstecs bibliotecaris ni l'aparició dels eBooks han impedit que em segueixi gastant un terç del meu sou en la compra impulsiva de llibres, convertint-me en un llibròpata de campionat. Com passa amb tot en aquesta societat capitalista, el 90% del que llegim ho llegim perquè ho hem vist anunciat, perquè és una tendència de la qual parlen a la premsa amb crítiques basades en favors personals o perquè ens hi aboquem pel mimetisme de veure que al metro, a l'autobús, al bar de la Facultat o a Twitter tothom sembla passar-s'ho pipa llegint un llibre que, per desgràcia, a tu no t'acabarà dient res. Per això sempre he defensat que la literatura és una selva en la qual cadascú ha d'obrir-se camí a la seva manera, caient a vegades en trampes ridícules i jugant-se-la tot sovint per saltar esvorancs. A casa meva, ara que visc sol, el 90% de la decoració són les prestatgeries plenes de llibres que veia de petit a les cases dels altres, per això quan algun amic ve a casa i em pregunta què en faré de tants llibres, li responc que sense ells no seria qui sóc ni sabria el que sé. Perquè no són simplement llibres. Són, sobretot, el meu risc i el meu llegat. En definitiva, el complement circumstancial de companyia de totes les meves ferides i cicatrius.


0 comentarios

コメント


bottom of page