top of page
Buscar

Som una na[rra]ció

Foto del escritor: Pep Antoni RoigPep Antoni Roig


El primer cop a la vida que vaig llegir un poema en públic tenia vuit anys i faltaven escassos dies per Nadal. Davant meu tota una platea plena d'alumnes de la meva edat i els seus respectius pares omplia de gom a gom el teatre de l'escola, una sala anomenada "Sala Sagarra". La sala duia el nom de l'autor del Poema de Nadal que estava recitant. Dies abans, a classe, la meva professora ens havia explicat que Josep Maria de Sagarra era un dels exalumnes il·lustres més importants de l'escola i ens havia narrat, com si es tractés d'un conte, que en plena Guerra Civil aquell poeta popularíssim s'havia hagut d'exiliar per evitar que el matessin: un cotxe oficial de la Generalitat, en plena nit i ple d'homes armats, l'havia passat a recollir al Port de la Selva per endur-se'l juntament amb la seva dona cap a França.


No va ser fins molts anys més tard quan vaig saber que l'artífex de la fugida de Sagarra havia estat el mític Ventura Gassol, aquell conseller de la Generalitat republicana amb cara de pa de quilo que diuen que 'parlava en vers'. Sagarra era un dels pocs intel·lectuals de l'època que fugia per evitar que el matés qualsevol dels dos bàndols, ja que els seus versos contra la FAI l'havien posat al punt de mira dels anarquistes i la seva condició de catalanista militant el convertia en un enemic públic als ulls dels franquistes. Com en tants d'altres, la Guerra Civil va significar un sotrac en la seva producció literària i l'autèntic inici del seu declivi -o del seu ostracisme, per dir-ho més finament-, sobretot perquè a partir de la desfeta republicana i l'inici del franquisme, Sagarra va haver d'acceptar que si volia seguir vivint al seu país dedicant-se al seu ofici, ho hauria de fer escrivint gràcies al sou d'aquells que no aixecaven la veu davant l'expressa voluntat del règim per eliminar la llengua i la cultura del país. Aquest fet va propiciar que l'autor més popular de la literatura catalana de la primera meitat del segle vint morís absolutament menyspreat i criticat pels sectors més durs de la resistència catalanista -els mateixos que encara afirmen, avui, que Pla era franquista-, però per sort la història permet sempre oferir una millor perspectiva de les coses.


Per què ho dic? Què significa, realment, Sagarra? Per què té un carrer a cada poble o ciutat de Catalunya? Quan a la segona dècada del s.XX el gran poeta Paul Valéry va oferir una històrica conferència a Barcelona, entre moltes altres coses va afirmar un concepte molt important: si voleu mantenir viva la llengua, cultiveu la prosa. L'afirmació del poeta francès feia referència a la cultura occitana, una llengua que malgrat comptar amb un Premi Nobel recent com Frederic Mistral, estava desapareixent sistemàticament i de la qual només se'n cultivava la poesia. Era possible crear una literatura hereva de l'estil de Verdaguer, la popularitat de Pitarra i la profunditat de Víctor Català? No només era possible, sinó que era necessària, i precisament això és el que Josep Maria de Sagarra, assistent a la conferència -igual que Josep Pla o Carles Soldevila-, va proposar-se aquell dia. Entre la dècada dels anys 20' i els anys 30', l'autor barceloní fa gala d'un esperit absolutament renaixentista i esdevé prolífic en diversos gèneres, assolit l'èxit tant del públic com de la crítica en tots ells. La seva poesia, que mira de reüll la de Carner però amb ambicions més realistes, assoleix una popularitat mai no vista des dels temps de Maragall; el seu teatre esdevé encara més exitós que el de Guimerà i recull la llengua parlada al carrer per posar-la damunt l'escenari amb drames i comèdies que no només apropen la llengua vulgar a l'art, sinó que conformen una representació de la societat catalana; i la seva narrativa, hereva de Narcís Oller, beu de la influència de Proust o Lampedusa per confegir una obra monumental com Vida privada, elegia en prosa de la decadent aristocràcia barcelonina de la qual Sagarra forma part. És així com en les escasses dues dècades que van de la conferència de Valéry a l'esclat de la Guerra Civil, aquell nen de casa bona que ho havia tingut tot pagat i que havia après a escriure versos rimats als Jesuïtes de Casp es converteix en l'escriptor més popular del país, algú que esdevé un element clau en la normalització literària d'una llengua catalana que feia escassos setanta anys encara no se sabia si calia anomenar-la 'català', 'llemosí' o 'bell catalanesc'.


Potser per això, avui, dia de l'aniversari de la seva mort i del naixement de Ruyra -un dels mestres-, he decidit escriure aquest article avorridíssim i fastigosament acadèmic sense que ningú m'ho hagi demanat. Perquè amb Sagarra comparteixo un nom que figura al meu DNI i que tants cops he menyspreat, una escolarització que tantes vegades he criticat i una irrefrenable passió per Itàlia que em perseguirà, com la més dolça de les condemnes, tota la vida. Però sobretot, perquè el primer cop a la vida que vaig recitar un poema encara no era conscient que algun dia comprendria que sense genis com Sagarra potser seríem una nació més pobra, ja que Valéry tenia raó: una societat necessita que algú la descrigui, però sobretot, que ho faci cantant-la, narrant-la o ficcionant-la en un llenguatge genuí. Tan genuí que sigui capaç de convertir en normal la literatura d'una llengua oprimida i del país anormal que encara som.

0 comentarios

Entradas recientes

Ver todo

Comments


bottom of page