Tenia 22 anys i era divendres. Feia fred. El dia anterior, a classe de Teoria de la Poesia, el professor ens havia dit que "ningú es pot considerar poeta fins que no sigui capaç d'escriure un decasíl•lab". La sentència m'havia calat fons, potser perquè jo mai no m'havia atrevit a escriure res més que heptasíl•labs d'art menor. Pocs dies abans havia escrit un apariat amb metre de 7 que anys després va ser la meva biografia al perfil d'Instagram: "No em busquis perquè no hi sóc,/ troba'm on moren els ecos". M'agradaven aquells dos versos, segurament perquè encara avui són la manera més senzilla i directe de presentar-me davant qualsevol persona. Però aquell fred divendres de febrer, l'endemà d'aquella classe, vaig vomitar els primers decasíl•labs de la meva vida; era al vespre, anant a recollir el cotxe per anar cap al Pla després d'haver fet unes cerveses i uns porros amb una amiga al Bilwi. Havíem parlat dels petits problemes de la vida, de com afrontar-los i de com la por a la incertesa ens impedeix superar els sotracs. Aleshores, a punt d'arribar al cotxe, mentre fumava, vaig escriure al bloc de notes del mòbil que "la boira que intuïm però no veiem/ deu assemblar-se al fum d'aquest cigarro". Boira inventada, boira passatgera, boira volàtil. Sense adonar-me, havia escrit dos decasíl•labs. No sé si ja em podia considerar poeta, però l'altre dia, vuit anys més tard i havent iniciat ahir una nova vida, vaig decidir inaugurar-la presentant-me per segon cop a la vida -aquest cop amb un llibre de poemes anomenat "Dummeneca"- a un concurs literari d'àmbit nacional en el seu últim dia de termini. Perquè m'agraden els decasíl•labs, però encara m'agraden més els gols a l'últim minut. I perquè la por mai no és a una derrota, sinó a perdre les ganes de jugar.
Comentarios