Vivim des de fa dies aïllats del món, però en cap cas allunyats d'ell. La crisi del coronavirus i els decrets per tal d'impedir la propagació del Covid-19 ens han abocat a una situació que només havíem vist abans en la ficció, per això des de dissabte passat ens sentim ostatges d'una realitat que només observem a través d'una finestra o una pantalla. Més enllà del teletreball, la comunicació a través de les xarxes socials o l'oci digital consumit com una droga legal, però, el confinament ens està permetent traçar una nova relació amb l'interior de casa nostra, tant si vivim sols com si ho fem acompanyats.
Des de fa segles, l'isolament en un espai concret i unes determinades circumstàncies ha estat un tema recurrent per a tota mena d'artistes, potser perquè crear, en essència, és un acte íntimament lligat a un món interior que converteix la creació en un confinament amb un mateix. Qualsevol cançó, quadre, novel·la, sèrie, pel·lícula, poema o escultura multiplica per cent el seu valor no només quan en coneixem el context, sinó sobretot quan l'arribem a comprendre, per aquest motiu a en Pau Cusí i a mi ens fa il·lusió explicar-vos una cosa important: des d'avui, tots dos ens anirem alternant per escriure cada dia un article que parli, a partir d'una obra d'art, de tot el que ens corre per dins durant aquests dies excepcionals en els quals el sostre de casa i les quatre parets del nostre voltant tenen més pes que mai.
El món dins una cambra
Posem-nos en situació, amics. Hi ha dos amants nus, estirats al llit i confinats dins una habitació de la qual no en sabem gaire cosa, ja que el que importa és la relació entre allò que hi passa a dins i el que hi passa a fora. Som a finals de setembre, o potser principis d'octubre; ell, pensatiu després de fer l'amor, s'entreté observant les escletxes de llum que entren per la persiana, encara mig abaixada perquè hi toca el sol del migdia. Atents aquí, ja que precisament és a partir d'aquesta persiana, "no del tot tancada", que Gabriel Ferrater, el creador de tot plegat, comença a construir un dels poemes més coneguts de la seva obra i, tanmateix, un dels poemes amorosos més importants de la literatura catalana del sXX.
Podríem ser nosaltres aquests dos amants, no? Tots hem viscut, en algun moment o altre, una situació semblant: la cigarreta després de fer l'amor, el silenci mentre s'acaricien uns cabells o la pena, volgudament dissimulada, per l'evidència que aquell instant preciós en algun moment o altre acabarà. A "Cambra de la tardor", publicat l'any 1960 dins Da nuces pueris, el poeta de Reus configura la potentíssima imatge de dues persones dins un espai petit i de com, a través d'aquesta cambra i la relació amb l'espai exterior, els dos enamorats reflexionen sobre qui són. O, més ben dit, sobre què són, ja que si d'alguna cosa parla el poema, és de com el pas del temps també ha anat transformant la fugaç i intensa relació d'amor entre ells dos, igual com el pas del temps fa madurar i caure de l'arbre les pomes. Precisament la poma és un símbol que Ferrater recull d’un poema de Josep Carner, igual com la cambra és un concepte que beu de Carles Riba, però d’això ja en parlarem en un altre article. No patiu, el confinament no serà curt, diuen, i ens queden més dies que llonganisses.
Tornem on érem, però. Dèiem que la persiana és la frontera entre el món interior, atemporal, i el món exterior, lligat al present. Per això la persiana, "com un esglai que els reté de caure a terra", no els separa de l'aire: igual com ens passa a nosaltres aquests dies, els dos amants saben que hi ha vida més enllà de la finestra, però a diferència nostra, que de ben segur ara pagaríem per poder sortir a prendre alguna cosa en un bar o simplement a passejar, ells dos es resisteixen a fer cas del que passa a fora, ja que l'única tardor que existeix és la que existeix entre les seves quatre parets. Ferrater construeix a partir de la tardor una metonímia que descriu quin és l'estat de la relació entre els dos amants, dues persones a qui a poc a poc se'ls hi va "morint la llum, que era de color de mel, i ara és de color d'olor de poma". Sabeu de quin color és l’olor de poema? De cap, en efecte, perquè no existeix. Aquesta sinestèsia, tan típica en la poesia de Charles Baudelaire –de qui Ferrater n'era un ferm lector-, ens relliga de nou amb la figura carneriana de la poma i ens informa del que ja intuíem: el que passa dins la cambra és un món que tan sols és real per a ells dos, ja que, evidentment, la llum no pot fer mai olor d'un color. Per culpa d’aquesta desconnexió entre l’exterior i l’interior, també ella afirma que avui no sent cantar els paletes que fan una casa a la mançana. Com si l’única cosa que es pogués sentir dins d’aquesta cambra fos el silenci d’ells dos, de les llengues mossegades i els llavis cosits.
Per a nosaltres, humils lectors que ens hem posat a llegir poemes de confinats per fer més amè el confinament, hi ha un moment de la lectura del text en el qual tot comença a decaure i a fer-se lent i dens, exactament com la mel. Sabem que a fora hi ha un món, sí, però tanmateix assistim als últims minuts d'una relació d'amor de la qual van caient a poc a poc totes les fulles, com en aquella cançó de Jacques Prevért anomenada "Les fuilles mortes" i que, segons Jaime Gil de Biedma, agradava tant a Ferrater. És així com arribem al final del poema, on si abans havíem llegit que "el cor oblida", ara llegim que "el cos recorda" i que ella encara té “la pell mig del sol, mig de la lluna”. Així tanca Gabriel Ferrater aquest monumental poema escrit amb decasíl·labs, recordant-nos que el passat és una cicatriu que sempre deixa marca en el present i fent evident, doncs, que passi el que passi ella recordarà aquella cambra. Com nosaltres.
Comentários