Endinsar-se en El que pensen els altres és entrar, primerament, en el món propi d'una escriptora desconeguda i novella capaç de guanyar el Premi Mercè Rodoreda 2017 sense preocupar-se del que els altres pensin dels seus contes. Això és, si més no, el que Clara Queraltó (El Pla del Penedès, 1988), filòloga especialitzada en literatura comparada que treballa de professora de català amb adolescents, va confessar el dia de la presentació del seu primer llibre a Barcelona: les narracions del recull havien estat escrites gairebé en secret, sense que ningú -ni tan sols la seva família- ho sabés i, per més inri, s'havien presentat al premi més important de narrativa breu del país sense que cap lector íntim de l'autora hagués llegit algun dels contes.
Mai sabrem si l'opinió dels altres hagués tingut prou pes per adulterar i modificar els relats amb els quals Queraltó ha aterrat amb força al panorama narratiu de la literatura catalana, però el que sí que sabem és que les setze històries que trobem en el llibre es configuren, en menor o major grau, a partir de la construcció identitària de personatges ferits pel pes de l'allargada ombra dels altres sobre seu. Estem parlant, ras i curt, de personatges -majoritàriament femenins- frustrats, soferts, desencisats o ressentits que carreguen a l'esquena el pes d'una història personal sovint crua i real com la vida mateixa. Els personatges d'El que pensen els altres es presenten al principi de cada narració com a personatges i els acomiadem, després del punt final, com a persones amb les quals hem compartit durant algunes pàgines el patiment, la frustració i, també, l'alliberament de la seva identitat. Precisament aquest és un dels elements més interessants del llibre: el poder amb el qual la jove autora aconsegueix presentar, sovint, històries de persones perdedores que amb ben poques pàgines ens demostren que de la seva vulnerabilitat en neix la força per refer les seves vides i cosir la ferida dels conflictes que poblen cada un dels relats.
Com a lectors, pot ser que en un primer moment puguem lamentar que les històries tan originals que trobem en el llibre tinguin un recorregut tan curt: hi trobem, a tall d'exemple, un policia antidisturbis que té pànic a la violència, una noia òrfena que és adoptada per una família i és abandonada de nou culpada d'haver-se alliberat sexualment o, també,una carta escrita a la Sònia, la dona del Martí, en la qual la remitent li confessa la relació secreta que durant tres anys ha mantingut amb el seu marit. Estarem d'acord que tots tres arguments podrien ser el punt de partida d'una novel·la de tres-centes pàgines, de ben segur, però en comptes d'això, l'escriptora penedesenca decideix en les seves històries esculpir en comptes d'emplenar sense sentit, cenyint-se a aquella màxima de Mercè Rodoreda que diu allò de"escriure bé costa, ja que per escriure bé entenc dir amb la màxima simplicitat les coses essencials."
És així, dient de la forma més concisa, breu i simple la cosa essencial, com Clara Queraltó aconsegueix polir fins a l'extenuació els seus relats fins a quedar-se sols amb l'arrel i arribar al moll de cada història sense la necessitat d'engalanar el text amb detalls insignificants ni artificis verbals d'alta volada. Són contes, doncs, en els quals l'argument inicial no és més que un pretext o en els que els elements locatius són un simple decorat sense més importància, possiblement perquè a El que pensen els altres el més important són els simbolismes amagats en cada narració i la veu interior dels protagonistes de cada relat, autèntic paisatge humà del llibre.
(article publicat al digital La Llança)
Comments