
El Premi Francesc Garriga de poesia 2019 ha estat declarat desert, recuperant d'aquesta forma el prestigi inicial amb el qual va néixer fa tres anys i que corria el risc de perdre per culpa de la qualitat irregular dels tres primers guardons. Segurament un premi amb el nom de Francesc Garriga i convocat conjuntament per les tres millors editorials independents de poesia del país -Adia, Cafè Central i Labreu- hauria d'haver declarat el premi desert ja fa alguns anys, però considerant que es tracta d'un premi a poetes inèdits, comprenc que això no hagi succeït fins ara. La notícia coincideix amb el fet que, casualment, en els darrers mesos dos altres premis de categoria nacional com el Premi Recull de narrativa i el Premi BBVA Sant Joan de novel·la també hagin estat declarats deserts, cosa que podria fer-nos pensar en un apocalipsi creatiu sense precedents en la literatura catalana.
Arran de la notícia he recordat que quan tenia 21 anys vaig tenir l'honor de ser President del jurat del Premi Literari Sants Abdó i Senen, a.k.a. els jocs florals del meu poble, El Pla del Penedès. El jurat el formàvem dues professores de l'escola municipal, un escriptor de renom a la comarca, una persona vinculada al món editorial i jo, que més enllà d'estudiar Filologia Catalana, en aquells temps formava part d'un projecte poetico-musical anomenat AraÉsDemà. El premi es dividia en sis categories d'edat, dues de les quals eren per a gent adulta: la categoria juvenil i la categoria de majors de 21 anys. A la categoria d'adults, a més, el premi era econòmic: 300€ pel primer premi, ni més ni menys. La nit en la qual vam reunir-nos per dictaminar el veredicte va ser, també, la que vaig ser escollit com a President del jurat, encara no entenc per què. La reunió va ser llarga, de més de dues hores; a les categories infantils ens vam posar d'acord ben ràpidament, però en arribar a les dues categories adultes vam començar a tenir punts de vista molt diferents: la meitat del jurat opinava que cap obra tenia qualitat i l'altra meitat afirmava, en canvi, que es tractava d'un premi local de molt poca categoria i que mai no havia estat declarat desert. D'allò ja en fa més de nou anys i, evidentment, segueixo opinant el mateix que vaig argumentar públicament el dia de l'entrega dels premis, quan mig poble va criticar durament la decisió que el jurat hagués decidit deixar deserts els dos premis de categoria adulta; pares de criatures dient-nos 'puristes!', escriptors amateurs de rima consonant A-B-B-A insultant-nos i dient-nos 'elitistes!' o periodistes culturals de la comarca preguntant-nos per què el jurat dels Jocs Florals del Pla havia optat per aquella duresa i rigidesa.
"-Per respecte a la literatura", els vaig respondre. I davant el públic, en aquella platea de cadires plegables plena de gent delerosa que el seu nét fos el nou Jacint Verdaguer, vaig afirmar que declarar desert un premi no és agradable per a ningú, però sovint és necessari. Per sort és el mateix que han pensat els membres del Premi Francesc Garriga. Els autors que s'hi han presentat diran i ploriquejaran per Twitter que la seva moral, la seva confiança pròpia o la seva motivació queda minada, i que la frustració no és la millor arma per donar ales a un creador novell, però amb el temps comprendran que declarar un premi desert és la millor forma de dir-li a algú que allò que ha creat està bé, però pot ser encara millor. Des del punt de vista de la institució o l'editorial que atorga el premi, en canvi, declarar-lo desert significa mostrar un respecte pel mateix premi, que és una forma de mostrar respecte pel noble i antiquíssim art de trenar versos. ¿Quin favor li fem a la poesia si en premiem obres mediocres? ¿De què serveix convocar en un any més premis que en tot l'estat francès si les obres guanyadores no superen les edicions de 300 exemplars i amb prou feines tenen visibilitat a les llibreries? ¿I quin sentit té, sobretot, atorgar un premi a una obra sense qualitat, independentment de si el premi és de 300€, de 2500€ o d'una piruleta Kojak i un diploma escrit amb Comic Sans?
De totes les coses del món que desprestigiem dia rere dia, el desprestigi de la literatura catalana és la que més cou.
Comments