Palazzo Adriano. 13 d'agost, 17.00 AM. M'assec a la plaça i noto que un home em mira. Està arrepenjat al seu taxi i fuma compulsivament. Em saluda i li retorno la salutació. Se m'apropa dient-me que ens hem vist abans. Li dic que no, que mai havia estat a Sicília i que hem conduït dues hores des d'Agrigento per arribar fins aquí, el poble on va rodar-se Cinema paradiso. Insisteix que li sono i temo que vulgui aixecar-me la camisa. Li insisteixo que no el conec, se m'apropa, s'asseu al meu costat i em demana foc. Em pregunta si sóc sard o toscà i, per sorpresa seva, li dic que sóc català. Els dos personatges que l'acompanyen se sorprenen immediatament. "Barcellona, Messi, Aragone!", diuen. Un diu que és el lampista del poble i l'altre un carabiner que avui no està de servei. Ell, en efecte, fa de taxista. "La piazza è nostra", afirma, imitant el to de veu del famós indigent de la pel·lícula. Somric i li dono les gràcies per haver-nos fet sentir dins un film ni que sigui durant tres segons. El poble és preciosament decadent, ple de carrers amb roba estesa, senyores parlant de balcó a balcó i adolescents sense casc conduint motos. Com bona part de Sicília, sembla que el temps allà s'hagi aturat als anys vuitanta. Tot d'una, veient que la meva acompanyant no parla italià, em pregunten si és americana. Somric i dic que no, que és de Vilafranca del Penedès. Ella fa estona que fa fotos amb una Polaroid i els tres individus es queden aplatanats veient el sistema de revelatge instantani. S'entusiasmen tant que em demanen fer-nos una foto. Els dic que sí i ens en fem una tots quatre amb la Piazza Umberto I de fons. Mentre els hi entreguem, el taxista em pregunta si ella és la meva xicota. Li dic que no del tot, que no tinc ni el seu número de telèfon i, bromejant, dic que si hem anat fins allà és perquè tenim un amor de pel·lícula. Cap dels tres s'ho creu. Els hi dic que la nostra relació és com Sicília: no s'entén, però enamora. "La cosa vostra", diu el taxista. "Ecco!", li responc jo mentre ens acomiadem i ens diuen adéu fent voleiar la foto amb la mà com si fóssim mariners salpant del port. O nàufrags d'una ficció que només nosaltres sabem real i certa.
Comments