Suposo que el món de la poesia catalana actual és equivalent a l’espai que ocupa la secció de poesia a qualsevol llibreria: petit, secundari i irrisori, al cap i a la fi com qualsevol producte “que no ven”.
Ho penso una tarda de divendres quan m’assec a la barra del bar del meu poble i de cara em topo amb un dels millors poetes joves d’aquest país. El reconec de seguida, ell a mi també i ens saludem cordialment. Té publicats més de vuit llibres de poesia i una novel.la tot-hi no tenir ni trenta anys, més de cinc premis literaris al seu currículum –dos d’ells d’alta volada- i diverses traduccions al català d’autors italians i anglesos; potser per això li pregunto estranyat què carai hi fa allà, en un bar de poble de mala mort. M’explica que, a més de fer de traductor de programes informàtics i professor en un taller de literatura creativa, fa de professor d’anglès cada tarda a diverses empreses i centres cívics de la comarca. Pluriempleat, em diu, mentre em recorda que per desgràcia els versos no donen per menjar. Ens acomiadem, demano un quinto al cambrer, obro el twitter i llegeixo l’enèsim tuit on algú critica els 123.000 euros que s’ha embutxacat el Comissari de l’Any Espriu per convertir-lo en un autor de frases cèlebres per sobrets de sucre. I em fa gràcia pensar que ell, el poeta, hauria necessitat un lustre fent de notari per guanyar aquests calés.
Me’n vaig del bar i m’adono més que mai que ser poeta no és un ofici, sinó una necessitat o més ben dit una obsessió a la qual alguns, per pocs que siguem, per sempre ens mantindrem fidels. I sense que la fe ens l’il.luminin subvencions.
(article publicat a TimeOut BCN)
Comentários