Fa una càlida tarda i el Teatre Principal de Perpinyà és ple de gent a punt d’entrar a veure la funció. Som al 1884 i entre el públic hi ha un nen que, sense saber-ho mai, acabarà sent el meu rebesavi Lluís, fill de Font-rabiosa. Ha vingut a la capital amb tota la família des d’allà dalt, com cada primer dissabte de primavera, aprofitant que s’ha fos la neu i els camins ja són òptims per anar amb tartana. Malgrat avui interpretin El burgès ennoblit, de Molière, quan l’espectacle comença són molt pocs els qui presten atenció a aquesta companyia arribada expressament de París i el xivarri a platea cada vegada és més gran. El públic, vingut en gran mesura de pobles del voltant, no entén un borrall de l’obra; la majoria, fills de pagès, no saben parlar francès. El meu rebesavi, però, és el primer de la família que el parla. Ha après el francès per obligació i mitjançant la pedagogia de la por: a l’escola, per exemple, pintat amb lletres grosses a la paret, un rètol avisa als estudiants que “Soyez proprez, parlez français”, és a dir “sigueu nets, parleu francès”. Cada dia, a més, el mestre entrega una penyora a cada alumne que enxampa parlant català; llavors aquell alumne, com si d’una patata calenta es tractés, ha de procurar escoltar algun altre company seu cometent la mateixa falta per tal d’entregar-li la penyora fins que, al final del dia, l’alumne que la té rep un càstig exemplar. Sense que el meu rebesavi ho sàpiga, és el càstig que reben també els escolars occitans, bretons, corsos, bascos o alsacians a les seves respectives escoles, ja que la mateixa República que ha instaurat l’educació lliure, gratuïta i laica per tal d’eradicar l’analfabetisme és la que vetlla alhora, en nom de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, per menysprear i eradicar les llengües vives del seu territori titllant-les totes de patuès. El que el meu rebesavi no sap encara, però, és que serà pare d’un fill anomenat Josep que després de la I Guerra Mundial haurà d’emigrar cap el sud, concretament al Pla del Penedès. Ni sap tampoc, per suposat, que algun dia serà rebesavi d’un jove que un matí d’abril, rememorant un film de Hans Weingartner, s’ha plantat davant la paret amb la frase encara esgrafiada de la vella escola d’Aiguatèbia, a tocar de Font-rabiosa, per deixar una nota escrita en paper on hi diu “No sou pas nets, ens heu tallat la llengua”.
(article publicat al setmanari El 3 de Vuit)
Comments