El dia que durant sis minuts vaig ser espanyol

He de fer una confessió: avui m'he sentit espanyol. Només ha estat durant sis minuts, però he de reconèixer que han estat sis minuts intenssíssims. Tot es redueix a una ridícula patologia que pateixo: quan em donen un carnet d'alguna cosa sento una il·lusió profunda i, de cop i volta, m'entusiasmo durant un breu temps amb allò que representa el carnet. Encara recordo la vegada que van donar-me la meva primera targeta de crèdit, de La Caixa, i vaig passar-me tota una tarda aturant a la gent pel carrer tot preguntant-los "Parlem?". O un altre cop, fa anys, que em vaig passar una setmana sencera llegint revistes de cinèfils, engalanant-me cada dia amb boina, acabant totes les frases amb un "t'ho juro per Truffaut" i pontificant crítiques ferotges sobre films de sobretaula pel sol fet que m'havia arribat a casa la targeta de soci del Cineclub Vilafranca.  El cas, doncs, és que avui he tornat a caure en el meu propi parany i, com que m'he hagut d'anar a renovar el passaport, durant un breu lapse de temps he notat el noble i respectable esperit de l'espanyolitat dins meu. Ha estat exactament entre les 9.18h i les 9.24h del matí, però en aquest temps m'ha agafat tan forta la febrada que fins i tot he anat a una llibreria de vell i, pres per una atracció irrefrenable, m'he comprat aquest llibre d'Azorín. Han estat sis minuts intenssíssims i, perquè no dir-ho, preciosos, però tot d'una he tornat al meu estat emocional habitual, m'he guardat el passaport a la butxaca de la motxilla i he recordat que aquell plec de papers només diuen qui som i on hem estat, però mai diran, en cap cas, com som, què som ni, sobretot, què sentim.