Algun dia, qui sap quan, recordarem aquella vegada que vam entendre millor que mai les obres d'Edward Hopper, el geni que millor ha sabut definir l'aïllament i la soledat en tota la història de l'art contemporani. Recordarem que vam comprendre el seu univers, simplement, perquè des de fa dies som nosaltres qui l’habitem: personatges confinats que no es cansen de mirar per la finestra repetint-se que "tot anirà bé", malgrat que el futur, ara per ara, sigui un vidre entelat que no deixa veure amb nitidesa ni tan sols què passarà demà.
Algun dia, doncs, recordarem la vegada que vam enyorar els bars, fins i tot els bars buits i solitaris on una barra llarga i silenciosa pot ser un tobogan cap a l'infern o bé un últim refugi des del qual obrir foc de nou per aferrar-se a la vida, com va escriure Karmelo Iribarren en aquell poema titulat "Los bares". Fins fa poc crèiem que la desolació era una taverna de poble a quarts de dotze de la nit en la qual un bala perduda li parla a un got com si pregués a un micròfon, però d'aquí a un temps, no en tingueu cap dubte, recordarem aquest mes d'abril en què vam saber que l'autèntica desolació era, en realitat, una ciutat plena de bars buits on l'únic altar que hi brilla és un sortidor de cervesa en desús il·luminat per la llum d'emergència.
Recordarem, també, la vegada que cadascú de nosaltres, en algun moment o altre, es va sentir com protagonista d'aquell quadre on una noia llegeix a la seva habitació d'hotel al costat d'una maleta preparada per a un viatge que ha hagut d’ajornar, ja que a tots ens haurà obligat a postposar alguna cosa aquest coronavirus maleït: el ram d’aquell casament que feia un any i mig que alguna parella planejava, la música de la comparsa que algun patumaire feia mesos que esperava, les llàgrimes pel descens a 2a Divisió que els aficionats de l’Espanyol temien, les cançons de l'inici de gira que una jove cantant assajava des de feia mig any o el petó que una parella de desconeguts no van atrevir-se a fer en aquella primera cita, a principis de març, quan cap dels dos s’imaginava que els sortiria tan car deixar per l’endemà allò que pot fer-se ara.
Quan la bombolla Hopper en la quan vivim esclati, ens adonarem que durant un temps tots vam ser aquell senyor avorrit que llegeix el diari al menjador de casa, espatarrats al sofà i refrescant el timeline de Twitter mentre intentem trobar respostes a totes les incerteses que ens rodegen sense saber, ni tan sols, quin dia de la setmana és. O que vam ser la seva companya, la misteriosa noia que toca el piano buscant en el contrast entre les tecles blanques i negres alguna evasió de l'avorriment, ja sigui atrevint-se amb una sonata de Mozart o sigui fent tocs amb paper de vàter. O que vam ser, fins i tot, aquell oficinista que gràcies al teletreball va poder demostrar-li a l'empresari que el paga que, al segle XXI i en l'era d'internet, obligar la gent a personar-se en un lloc de treball per asseure’s davant una pantalla i fer durant 8 hores una feina que es pot fer des de casa és, simplement, una forma absurda de contribuir als embussos de trànsit, la contaminació ambiental i l'estrès de la població.
Algun dia recordarem la vegada que vam ser quadres de Hopper, sí, i ho farem perquè haurem deixat de sentir-nos-en part i haurem abandonat l'exercici de mirar a l'infinit esperant l’avenir. Perquè haurem tornat a fer parada a les benzineres que durant algunes setmanes havien estat més desèrtiques que l'àrea de servei de La Panadella a les tres de la matinada, perquè els diumenges haurem abandonat els balcons per tornar a omplir les terrasses i perquè haurem deixat de ser els personatges secundaris que cada vespre a les vuit surten a aplaudir al balcó per esdevenir, de nou, els personatges secundaris d'un altre decorat: aquell on cada matí al metro caminem amb la mala gana i les presses que durant algunes setmanes, mentre habitàvem els espais dibuixats per Hopper, van semblar no existir.
Comments