Aprofitant que enguany firmaré llibres a Vilafranca per primera vegada, un vespre plujós d’abril vaig decidir deixar-me bigoti com a homenatge personal a Gabriel Ferrater. Durant anys havia sentit explicar a mon avi i mon pare que una vegada, anys enrere -quan eren "altres temps"-, s'havien deixat bigoti; el que més em fascinava, però, era que ho explicaven amb un to de vergonya i penediment consentit, gairebé el mateix to amb el qual recordaven la seva primera borratxera o la vegada que havien amagat cartons de tabac al portamaletes del cotxe tornant d'Andorra. Suposo, doncs, que ja de petit vaig entendre que deixar-se bigoti era una d'aquelles coses arriscades que cal fer un cop a la vida, com llençar-se amb paracaigudes o cridar "Sant Fèlix són els pares" durant el silenci previ a un intent de 3 de 10 per part dels Castellers de Vilafranca. Sense saber-ne encara el motiu, amb els anys m'havia adonat que la societat tracta el bigoti masculí en un menor de 45 anys amb estupor, sorpresa i rebuig, quasi de la mateixa forma com tracta l'heroïna o el terrorisme a Txetxènia, però que en canvi permet i tolera impunement l'existència dels autèntics drames del nostre temps, com que encara hi hagi gent que begui Free Damm, calci vambes de velcro superats els dotze anys o vesteixi polo i americana amb pantalons curts a l'estiu. La meva tesi, ara que fa dies que ho visc en carn pròpia, és que, senzillament, el bigoti masculí no és un element estètic, sinó un element iconogràfic. Així doncs, als ulls d'aquesta societat malalta, era un vespre plujós d’abrilquan vaig passar a ser un nazi com Hitler, un pallasso com Cantimflas, un pacifista com Gandhi, un sidós com Freddie Mercury, un humorista com Groucho Marx, un seductor com Ernest Hemingway, un actor porno com Ron Jeremy, un totalitari com Stalin, un forçut com Hulk Hogan, un mecànic com Mario Bros, un boig com Dalí o, simplement, un Guàrdia Civil dels que no amaga panxa i beu un cigaló d'anís abans de començar la patrulla de tarda. Per sort, però, davant el mirall vaig entendre que la millor manera de ser diferent és arriscant-se a ser un mateix.
(article publicat al setmanari El 3 de Vuit)
Comments