top of page
Buscar
Foto del escritorPep Antoni Roig

Oriol Mitjà i les partícules encantades

Actualizado: 24 abr 2020


Quan Joan Puig i Ferreter va escriure Aigües Encantades, l’any 1907, encara no sabia que acabaria morint a l’exili després que la llengua per la qual va treballar tota la vida fos prohibida a casa seva i tampoc s’imaginava que, més de cent anys, després el protagonista de l’obra, el ‘Foraster’, es veuria encarnat en un personatge de l’actualitat: el metge i científic català Oriol Mitjà, el gendre perfecte que qualsevol mare voldria tenir assegut a taula el dia de Sant Esteve.


Pensava això mentre llegia ahir dues notícies que, de ben segur, no farien gens de gràcia al nostre estimat investigador de moda. La primera és que fa pocs dies, amb la ciutat ja absolutament confinada i els canals més nets que mai, l’alcalde de Venècia, Luigi Brugnaro, va manifestar que davant l’emergència del coronavirus havia consagrat tota la ciutat a l’Immaculat cor de la Verge Maria. Per si això no fos prou, la segona notícia que deixaria de pasta de moniato al científic més famós de casa nostra és que enmig de la crisi pel coronavirus, la Polizia di Stato italiana –el màxim cos policial italià- va publicar un post a Facebook amb la foto d’un agent resant a Sant Miquel Arcàngel i un text en el qual es llegia que la policia italiana encomanava Itàlia sencera al seu patró protector, Sant Miquel Arcàngel, demanant-li que ajudés el país a mantenir la força i superar l’epidèmia del Covid-19.


Com que no és el mateix ser un bon gendre que ser un bon cunyat, malgrat que a efectes tècnics qualsevol marit de filla i/o germana són totes dues coses, davant aquest parell de notícies un bon cunyat ens fotria un rotllo explicant-nos que l’any 590 dC l’arcàngel Sant Miquel va fer una aparició miraculosa foragitant la pesta de Roma i que per això des d’aleshores té una estàtua de bronze dalt de tot del Castel Sant’Angelo, aquell on potser algun cop t’has fet un selfie de turista. Un bon gendre, en canvi, ens diria  que aquest conte és més vell que el fet d’anar a peu i que també és l’argument d’Aigües encantades, el  drama d’idees que Puig i Ferreter va ambientar en un poble tarragoní on una sequera sense precedents posa en perill la collita. En l’obra, un científic de ciutat anomenat ‘Foraster’ i que és important que no ens imaginem amb la cara de Quim Masferrer, sinó d’Oriol Mitjà, proposa als vilatans canalitzar l’aigua dels gorgs per tal d’aprofitar-la pel regadiu dels camps, però es topa amb una població que, emmurallada en les seves creences i descreguda de tot el que faci olor de progrés, li gira l’esquena i prefereix seguir demanant a la verge que faci ploure i els salvi de la misèria.


Si fos viu, potser Puig i Ferreter ens recordaria que Itàlia, el país del món amb més morts a causa del Covid-19, és el territori on l’estàtua de l’arcàngel Miquel al Castel Sant’Angelo es troba a escassos deu minuts a peu de l’estàtua de Giordano Bruno al Campo de’Fiori, l’única plaça de Roma sense cap església i l’indret on fa cinc-cents anys va ser cremat a la foguera acusat d’heretgia aquest astrònom i filòsof que havia gosat afirmar que la Terra girava al voltant del Sol. La distància entre el Castel Sant’Angelo i la plaça pagana on van matar Giordano Bruno no és de 900 metres, però, sinó de milions de quilòmetres, o fins i tot de desenes segles, ja que és la distància entre dos mons. O, més ben dit, entres dues concepcions del món que aquests darrers dies han tornat a posar-se de manifest: el conflicte entre la superstició i la raó, la tradició i la modernitat, la fe i la ciència o, en definitiva, l’individu i la multitud. 


Rellegint Aigües encantades no vaig pensar només en Oriol Mitjà, sinó també en Pedro Sánchez o Quim Torra amb cares de peix bullit parlant a la població durant minuts i més minuts sense dir res, com un cunyat pesat a l’hora de les postres, amb la retòrica d’un coach d’autoajuda i un discurs tan buit com el d’un rector del segle XIX dient el sermó en llatí a una parròquia que amb prou feines sabia parlar castellà. Vaig adonar-me que, malgrat que entre allò que Hollywood ens ha dit sempre que era una pandèmia i el que estem vivint hi hagi diferències enormement decebedores, seria inútil pensar que Oriol Mitjà és el típic científic humil i anònim que en plena pandèmia descobreix amb els seus càlculs una cosa que pot ser important pel planeta i d'un dia per l'altre es veu obligat a ser la mà dreta d'un gran líder mundial. Que seria inútil creure que al principi es fa l'estret, que mostra dubtes sobre si acceptar el repte, que prefereix rebutjar-lo però que en arribar a casa, mentre prepara el sopar amb una gorra de beisbol bevent-se una Budweiser, es mira al seu fill petit i la seva parella li diu: "Carinyo, tu sempre li has dit al nen que hi ha coses a les quals no pots renunciar a la vida, i una d'elles és lluitar pel teu país"


Que seria inútil, en definitiva, imaginar-se que l'endemà Oriol Mitjà esdevé el màxim referent d'un grup d'investigació que treballa a contrarellotge en unes oficines amagades disset metres sota terra i connectades per túnels secrets per salvar el planeta ja que, sobretot, seria inútil fer-ho perquè per molt que ens imaginéssim videoconferències on Oriol Mitjà, sempre amb cara de cansat i la camisa mig espitregada, tracta d'explicar què cal fer als polítics per superar el sotrac, els polítics mirarien abans a militars plens de condecoracions que a ell. I els militars, segurament, tindrien més fe en un sant o una verge que en el nostre gendre preferit, l’heroi anònim que Puig i Ferreter va dibuixar fa un segle amb l’esperança que la Humanitat, algun dia, s’atrevís a plantar cara amb solucions tangibles i raonades als enemics invisibles com les epidèmies, les plagues, els desastres naturals o, sobretot, la ignorància. 

0 comentarios

Comments


bottom of page