14 de març - Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la intel·ligència. Inicio així, d'aquesta forma, aquest humil dietari circumstancial que aniré escrivint durant els dies vinents, o setmanes, o mesos, ja que si alguna cosa fa més por que la propagació d'un virus és, sens dubte, la incertesa de no saber fins quan durarà aquesta anarquia logística a la qual ens hem vist abocats. Fa 102 anys, en la primera entrada del seu dietari més famós, El quadern gris, Josep Pla relatava en la primera frase que s'havia confinat a casa amb el seu germà, a Palafrugell, perquè la grip havia obligat a tancar la Universitat. Sembla que en aquells temps, l'any 1918, tenien les coses més clares que ara. Som molts els que divendres, quan vam marxar de la feina, no vam tenir clar si dilluns calia que hi tornéssim. O el que és pitjor: no vam tenir clar si hi tornaríem mai. La confusió és tan majúscula que, mentre amb una mà ens empenyen a tancar-nos a casa, moure'ns amb cotxe si només hi ha una persona dins el vehicle o no fer vida social, amb l'altra ens empenyen a sortir-ne per anar a treballar, agafar transports públics que circulen amb un 50% dels seus efectius i, fins i tot, anar a la perruqueria si així ho preferim. Amb tant descontrol, però, he recordat que algunes de les tres coses que aquests dies necessitaré com l'aire que respiro són deutores de Josep Pla: el títol d'aquest blog, l'obsessió per pivotar en els adjectius tota la força de qualsevol text narratiu i, sobretot, la certesa que enlloc es treballa millor que a casa, en pijama i des del llit. Així va escriure ell la millor prosa de la història de la literatura catalana del sXX, i així treballaré jo durant les setmanes que vénen.
Ho faré perquè la meva mare té 64 anys, és una persona dependent i viu a Barcelona amb el meu pare, que és infermer jubilat. Ell té por que el reclamin per donar un cop de mà als hospitals, i ella té por perquè és una malalta trasplantada de ronyó que, a més, és diabètica. Es tracta d'una persona amb un factor de risc elevadíssim, i com que jo no sóc científic ni epidemiòleg però formo part del ramat d'intramentals que no tenim més remei que informar-nos mitjançant la premsa -escrita per inframentals com jo i dirigida a inframentals encara més superiors, és a dir, nosaltres-, m'he cregut que aquest virus pot matar la meva mare. Com que ella no surt de casa però jo dino cada dia amb ells dos -ja que treballo a Barcelona-, fins fa dos dies he seguit anant a la feina, he agafat el metro, he fet entrenaments amb el meu equip femení, he pres cafè en restaurants plens de gent, he coincidit amb quatre persones en ascensors de 1mx1m i, fins i tot, m'he tallat el cabell a menys d'un metre d'un perruquer nascut a Venècia. Per això mateix, malgrat la recança de saber que els deixo sols durant com a mínim dues setmanes, hem decidit autoconfinar-nos: ells dos, a Barcelona, amb el rebost ple i el 3/24 com a única droga legal del planeta. Jo, a casa meva, a 60km de Barcelona, digui el que digui el govern i digui el que digui el director de la meva empresa. No ho sé, doncs, com treballaré demà. De fet, no sé ni si treballaré. No sé si d'aquí a una setmana estaré a l'atur o si em passaré quinze dies treballant des del llit, amb el meu pijama del Barça que donaven amb el Mundo Deportivo després de la 1a lliga de Rijkaard. No sé, tampoc, quan tornaré a veure la meva mare, ni quants dies em durarà tot el que tinc al rebost, ni tampoc sé si d'aquí a quinze hores estaré a 38º de febre. I el pitjor és que, com jo, ningú sap massa cosa de res. L'únic que sé, això sí, és que cada dia tindré una cita amb aquesta pàgina en blanc per fer allò que més m'agrada fer: mirar per la finestra i descriure allò que veig. I dir-hi, com avui, que observant entre els plecs de la persiana, els píxels d'una pantalla tàctil o les polzades d'un televisor, un s'adona que ja fa temps que vam perdre la batalla contra el contagi del virus més letal que existeix: la manca de sentit comú.
Comments