19 març - Fa dies que vivim des de fa dies aïllats del món, però en cap cas allunyats d'ell. La crisi del coronavirus i els decrets per tal d'impedir la propagació del Covid-19 ens han abocat a una situació que només havíem vist abans en la ficció, per això des de dissabte passat ens sentim ostatges d'una realitat que només observem a través d'una finestra o una pantalla. Més enllà del teletreball, la comunicació a través de les xarxes socials o l'oci digital consumit com una droga legal, però, el confinament ens està permetent traçar una nova relació amb l'interior de casa nostra, tant si vivim sols com si ho fem acompanyats.
Des de fa segles, l'isolament en un espai concret i unes determinades circumstàncies ha estat un tema recurrent per a tota mena d'artistes, potser perquè crear, en essència, és un acte íntimament lligat a un món interior que converteix la creació en un confinament amb un mateix. Qualsevol cançó, quadre, novel·la, sèrie, pel·lícula, poema o escultura multiplica per cent el seu valor no només quan en coneixem el context, sinó sobretot quan l'arribem a comprendre, per aquest motiu a en Pau Cusí i a mi en fa il·lusió explicar-vos una cosa important: des d'avui, tots dos ens anirem alternant per escriure cada dia un article que parli, a partir d'una obra d'art, de tot el que ens corre per dins durant aquests dies excepcionals en els quals el sostre de casa i les quatre parets del nostre voltant tenen més pes que mai.
Per tercera vegada a la vida, algú em permet tenir una columna pròpia en un mitjà de comunicació, però aquesta vegada és gairebé diària. Serà a La Llança, el suplement cultural del diari on tant el Pau com jo treballem, ElNacional.cat, i hem decidit anomenar-la "El virus i els dies". En homenatge a Ferrater, en homenatge al maleït Covid-19 i, sobretot, en homenatge a allò que hi voldrem compartir: fragments de vida i retalls de dies, ara que són tan llargs que semblen no acabar-se mai.
Comments