
Pocs dies abans de la batalla de les Termòpiles, el malvat Xerxes va demanar a un emissari que anés fins a Esparta per tal d'espiar els espartans. De tornada, quan Xerxes li va preguntar com es preparaven per al combat, l'espia li va dir que senzillament s'estaven pentinant. Ningú no va entendre res ni va gosar comprendre per què un exèrcit que estava disposat a combatre malgrat tenir molts menys efectius que l'enemic destinava les darreres hores de preparació abans del combat fent això, senzillament: pentinar-se. Xerxes va esclatar a riure, diuen, fins que, de sobte, un dels seus consellers, que havia tingut bones relacions amb els espartans anys enrere, va dir una frase que li va tallar el riure en sec: "Si es pentinen és que estan disposats a batre's fins a la mort".
Quart dia de confinament, però ahir va ser el primer de tots ells en el qual no vaig trepitjar el carrer. Ni per llençar la brossa, ni per fumar un trist cigarro, ni per regar les plantes. "La pluja ho neteja tot", vaig llegir una vegada en algun llibre d'un autor japonès en pau amb si mateix, però la veritat és que ahir la pluja l'únic que va fer-nos va ser augmentar el grau de confinament i aguditzar-lo. A diferència d'ahir, que vaig anar tot el dia per casa amb un xandall i una samarreta de propaganda d'alguna cursa solidària de fa deu anys, avui he decidit vestir-me com si treballés fora de casa i deixar de fer la mateixa pinta que el bo del Quini quan el van segrestar. Quan era petit, Massimo Dutti feia un anunci genial en el qual el George Clooney arribava a casa després d'un dia a l'oficina i, en comptes de posar-se el pijama, es vestia amb pantalons de tall, americana i corbata. S'obria una llauna de cervesa, s'estirava al sofà a veure la tele i, aleshores, un eslògan deia: "Sé elegante, siéntete cómodo". Com que aquell spot va quedar-me gravat al cervell, avui m'he llevat i m'he posat uns texans, un jersei i fins i tot una mica de colònia. M'he proposat, per molt difícil i costós que sigui, no tornar a caure cap dia més a la fatídica trampa de plantar-me vuit hores davant l'ordinador amb la mateixa pinta que un ionqui dels noranta. No em veurà ningú, no faré cap skype amb ningú –només faltaria!- ni dubto que em creui amb algú quan vagi a llençar la brossa, d'aquí una estona, però avui em sento en plenes condicions. Com un espartà abans de la batalla de les Termòpiles.
Commenti