
16 de març - En aquest teatre de la societat de l'espectacle en el qual vivim, sembla que de tot n'hem de fer una paròdia. El primer cap de setmana de confinament ens ha mostrat un grapat de gent fent coses sense sentit pel simple fet de mostrar que les feien.
Per exemple, hem pogut observar com persones que mai no fan esport, han tingut d'un dia per l'altre la necessitat de fer ioga, gimnàstica o fins i tot running pel jardí o la terrassa de casa seva. També a gent que, talment com un alcohòlic, ha decidit fer un vermut en la solitud de casa seva i compartir la ridícula experiència fent un Skype amb els seus amics, que estan fent el mateix acte. De fet, fins i tot s'han vist a les xarxes socials vídeos de gent jugant al bingo en un pati de veïns, cridant les línies amb un megàfon, o persones jugant a tenis de balcó en balcó. Amb aquests precedents, qualsevol creuria que ens trobem enmig d'una guerra nuclear en la qual trepitjar un pam de carrer significa caure fulminat per franctiradors, però no, el cert és que ens trobem enmig d'un irresponsable i vergonyós confinament light que permet (o obliga, que és encara pitjor) als mateixos pesats que ahir a Instagram Live feien recitals de poesia per tutti agafar avui un metro, aplegar-se al voltant de centenars de persones, arribar a la seva feina que tant odien i, això sí, explicar que ahir van fer un Trivial virtual per videoconferència i va ser molt divertit.
Només hi ha una cosa més avorrida i pesada que el Coronavirus: la gent que fa postureo del Coronavirus. Espanya ha decidit enviar a l'escorxador milers de jubilats permetent que els seus fills i néts vagin a treballar i s'infectin, però com que encara no ha mort ningú del nostre entorn proper, ens seguim permetent anar a treballar quan no toca sense plantejar-nos cap acció reivindicativa ni sindical . Com que encara no sabem què vol dir trobar-se malament i que el 061 no et pugui atendre, seguim sortint a fer running o a passejar amb Bicing per aprofitar el diumenge, que fa solet i estem a 20º. Com que encara no hem entès que d'aquí a dues setmanes haurem volgut anar a l'enterrament d'algú a qui no haurem pogut ni dir-li adéu i la desobediència laboral contra empresaris sense escrúpols ens queda molt lluny, seguim aquí, anestesiats de nou, fent vermutets per Skype el diumenge però tragant i anant a treballar com mules de càrrega el dilluns. En definitiva, vivint la vida com si visquéssim en una eterna Nit de pijames de les colònies infantils, quan tot era estrany i innovador per un dia. Quan érem titelles a mans de monitors sense que això ens importés i quan la vida era, com avui, una ficció que aviat o tard ens esclatarà a la cara en forma de crua realitat.
"Escopim a la closca -o la galta- pelada dels cretins", com diria Papasseit. Si els empresaris volen mercadejar amb la classe treballadora, que sigui cavant la seva pròpia tomba.
Comments