top of page
Buscar

Cicatrius d'art menor

Foto del escritor: Pep Antoni RoigPep Antoni Roig

El primer pas és començar a enfilar el camí. Som-hi? Llestos. Per començar, anem-nos-en fins l’any 1968, quan Gabriel Ferrater aplega tota la seva producció poètica en el volum Les dones i els dies i els lectors ens topem, de sobte, amb un poema inèdit fins aleshores i que sembla voler significar un trau final a la trajectòria poètica del reusenc: el “Poema inacabat”. En ell, inspirant-se en Erec i Enide de Chretien de Troyes i mitjançant un estil narratiu encotillat en més de 1.300 versos octosíl·labs, Ferrater poetitza una situació concreta però juga metapoèticament explicant-nos quan, on, com i per què escriu aquell poema, servint-se d’analepsis i prolepsis constants per narrar-nos, en definitiva, un fracàs programat a consciència: la incapacitat d’acabar un poema en el qual desgrana, amb el pretext d’una història d’amor, la seva concepció del món, la història econòmica de la ciutat que el va veure néixer i la realitat social del franquisme.


Sabut això, seguim amunt, no ens podem aturar. Servint-se de les mateixes eines que cinquanta anys abans havia fet servir el reusenc, Jordi Llavina (Gelida, 1968), el culpable que avui ens haguem posat calçat d’anar a la muntanya i estiguem suant la cansalada fent aquesta caminada, construeix a Ermita el seu particular testament vital de 1.401 versos, llegant-nos, tal com ens diu en l’última estrofa, que els versos són la meva herència. A diferència de Ferrater, doncs, Llavina no defalleix i aconsegueix acabar el seu poema, com veurem en arribar aviat al cim, per bé que, en el seu cas, en comptes de ser inacabat és imperfecte. La imperfecció feta a consciència, però. Per què? Doncs perquè Ermita és, per sobre de tot, la plasmació versificada i versemblant d’una biografia estampada de tots els records, alegries, cabòries, patiments, coneixences i esperances de gairebé cinquanta anys de vida. D’una vida que, com les vides de tothom, és imperfecta i plena de ferides. Poètica, sí, però imperfecta. No és casual, doncs, que després que el poeta ens afirmi que des de petit s’ha sentit sempre com “una poma de cove que té un cop”, acabi construint un artefacte poètic formalment perfecte que, en comptes de tenir la perfecció quadriculada 1.400 versos, en té 1.401.


Un glop d’aigua? D’acord, però no ens aturem, sobretot. Observem el paisatge mentre caminem, però no ens aturem. Observem-lo: a un cantó la Mussara, a l’altre tota la plana del Camp, més enllà, al fons, Reus. I encara més enllà, Tarragona i les pedres de l’ahir. És necessari agafar perspectiva d’on venim per entendre cap a on anem, sembla voler-nos dir Llavina en aquests 1.401 versos octosíl·labs –com els del “Poema inacabat” de Ferrater- carregats de simbolisme, farcits d’un llenguatge carregat que en alguns casos pot semblar anacrònic i escrits al llindar dels cinquanta anys, nel mezzo del camin di nostra vita. En aquesta ocasió, però, Llavina no és Dant, sinó més aviat una mena de Virgili que ens va guiant en aquest monòleg en vers pels camins plens de grava que duen fins a l’església de Sant Pere del Puig on, si tot va bé, arribarem d’aquí una estona. I no ens aturem per dos motius ben simples: perquè aquesta ascensió que el poeta de Gelida ens convida a fer és, com la vida mateixa, una batalla contra el temps, convertit en Ermita en una daga rere les nostres espatlles i que “ens crema/ a foc dramàticament lent”. Aquest camí que enfilem doncs, és un camí cap a un cim però és, també, el camí que Llavina transita damunt la seva pròpia pell, un camí ple “d’arrels que repten i serps de llenya” i en el qual Llavina té temps de fer digressions sobre gairebé tot allò que es proposa i troba als marges, servint-se moltes vegades d’una anècdota quotidiana per conduir-nos cap a una reflexió transcendental, ja sigui sobre els límits del llenguatge, l’enyor d’un ésser estimat, el poder redemptor de la literatura o la pàtria innocent de la infantesa.


Ja quasi hi som, falta poc. Llavina, igual que Ferrater, també narra dos camins paral·lels que acaben fusionant-se en un de sol: el de l’ascensió a l’ermita i el de l’escriptura d’aquesta ascensió, una escriptura de la qual l’ermita no és només el destí, sinó el nucli de tot plegat, “l’ham d’una paraula lluminosa”, tal com ens afirma en aquest vers de rerefons tan carnerià. Tant l’ascensió física –com la que estem fent nosaltres avui- com la poètica semblen tenir un mateix objectiu: assolir la puresa. Per això no podem aturar-nos, per molt cansats que estiguem, ja que el poema de Llavina no té una sola pausa i, a més, l’únic camí per assolir aquesta puresa és convertir-nos en aigua. “El foc té aturador,/ que l’aigua no”, ens recorda Llavina ben aviat, tot indicant-nos quin serà el ritme i el sentit de la passejada. L’aigua entesa com la força de la natura més elemental, com l’embrió necessari de la vida de tot allò que considerem viu: les persones, els animals –n’abunden, al llarg del poema- i, sobretot, la natura. En aquest país de dol que és el món, l’aigua és l’única que no s’atura i que fuig esperitada, arrasant-ho tot excepte les arrels, permetent així que tot reneixi.


Ara sí, per fi, així és com arribem al cim. Ja som a l’ermita. Les parets són blanques, tan blanques i pures com la pell d’un tors sense tatuatges exposada sota el sol que crema. La pell d’un cos ple de cicatrius. No ens cal fer fotos, ja que per sort al llibre n’hi ha moltes i de molt bones fetes per en Josep Massana. Per tant, ara sí, ara podem aturar-nos. “Avui no ens puny/ allò que ahir ens feria al pit”, ja que hem deixat enrere tants de records i d’ara endavant, després de tanta analepsi i “abans no se’ns assequi el cos”, sols ens queda la baixada, una prolepsi plena d’aigua que no sabem cap on ens durà, com un riu desbocat. No cal patir, però. Al nostre guia tampoc li preocupa cap on anirem, ni tan sols quan durant l’ascensió ens ha parlat dels esquelets d’animals morts que ha anat veient als marges i que li han fet pensar en la “charogne infâme” de Baudelaire. De la baixada només en sabem una cosa: fluirà ella sola, “com la sang de l’existència”. I no ho sé a nosaltres, però a Jordi Llavina, després d’haver assolit l’ermita amb 1.401 versos formalment impecables i d’un estil a vegades excessivament barroc però tanmateix digne d’un orfebre, ja no li fa por res. La seva millor arma, indubtablement, segueix sent l’escriptura, la qual ens ha guiat fins aquí dalt –què, molt cansats?- i la qual, com ell mateix afirma, usa per curar el tall que ens fa saber que no som res.


(article publicat al digital La Llança)

0 comentarios

Entradas recientes

Ver todo

Comments


bottom of page