Catalunya de bar en bar

Fa prop de quinze anys, quan era molt més jove, no tenia ni carnet de conduir i el President de tots els catalans es deia José, em vaig proposar fer una cervesa a tots els ateneus o casals independentistes del país abans dels 25 anys, prendre un cafè a totes les capitals de comarca catalanes abans dels 30 i, sobretot, trepitjar tots els municipis del Principat abans de complir els 40.

Completats el primer repte (juny del 2011) i el segon (aquest passat octubre, tot fent un cafè a Amposta), el tercer repte és el més constant, feixuc i particular, per això quan falta una dècada pel seu venciment encara no he arribat a la meitat del nombre màgic; aquest migdia, però, he completat dos nous pobles a la llista. Mentre que en el primer cas era una cervesa i en el segon un cafè, en el tercer cas he optat sempre per un ventall de tres opcions diverses: si no hi ha ni bar ni restaurant al municipi, em fumo un cigarro a la porta de l'església; si hi ha bar però no restaurant, em prenc una tònica; si hi ha restaurant, en canvi, opto per tastar una crema catalana cremada casolana. Va ser així, descobrint el país a partir de les cremes catalanes cremades fetes pels habitants de cada contrada, com vaig decidir que aquesta seria la meva humil forma d'explorar la catalanor©. Fer-ho m'ha permès moltes coses, com per exemple parlar de la crema catalana d'un lloc concret cada vegada que conec alguna persona d'aquell indret; quan algú t'explica que és d'un poble petit, mai creu que sabràs situar-lo en el mapa, però el que per res del món s'imagina és que, a més, sabràs dir-li que al bar de la cantonada de casa seva fan una crema catalana per llepar-se'n els dits. 

Perquè el món és fascinant, immens i inacabable, però per molt petita que ens sembli, la nostra pobra, trista, bruta i dissortada pàtria també ho és. I sinó, proveu de fer una crema catalana casolana a cada un dels seus racons i us adonareu que la gràcia de la vida, sigui pensant en Tailàndia, el Nepal, Sud-amèrica o el Pallars Sobirà també és aquesta: descobrir que en la dificultat d'allò inabastable s'hi amaga el desafiament per abordar l'infinit.