top of page
Buscar
Foto del escritorPep Antoni Roig

Aquest no és el típic article sobre Cadaqués


Si jo hagués nascut a Cadaqués, escriuria un article dient-vos que segurament tu, en aquests dies de confinament i d'esclat primaveral reprimit entre les quatre parets de casa, també enyores el Cap de Creus. Però l'escriuria per dir-hi que jo l'enyoro encara més que tu per una raó important: perquè el veig cada dia.


Escriuria que el confinament per a un empordanès és una mica això, saber que el Cap de Creus està allà, veure'l per la finestra, sentir-lo cada matí mentre fas cafè i fins i tot olorar-lo, però no poder-lo gaudir del tot. "No fer-me'l meu", hi escriuria, per després acabar el primer paràgraf de l'article dient que la forma més intensa que existeix d'estimar és enyorar, i que per això sé que aquest maleït confinament és la prova irrefutable del meu idil·li amb els paisatges del Cap de Creus. Això és el que escriuria, en efecte, si estigués escrivint aquestes línies des d'alguna finestra del carrer Doctor Bartomeus de Cadaqués, en alguna d'aquelles cases blanques i amb persianes blaves que semblen precipitar-se al mar davant la platja d'Es Llaner Gran i que mai no podré llogar.


La crua veritat, però, és que jo no he nascut a Cadaqués, no sóc net d'artistes i no tinc cap tiet, padrí, cosí, amic o ni tan sols conegut que assistís a aquells diners de paella i guitarreta amb Carles Puigdemont, Pilar Rahola o Joan Laporta desbocats. Sóc, per tant, segurament com tu, un simple apassionat més del Cap de Creus que només té ganes de saber quan acabarà tot això per poder agafar el cotxe, enfilar AP-7 amunt i travessar aquells camins plens de no-res que hi ha entre Cala Portitxó i Port Lligat, allà on el món sembla un desert que hagi sobreviscut a un holocaust nuclear. En definitiva, un humil i vulgar nostàlgic que, com tu, fa quinze dies que mata els dies mirant per la finestra, com la germana de Dalí a Noia a la finestra,  aquell quadre on les onades del mar, de tan clares com són, poden contar-se.


Abans de deixar-se endur pels somnis, Dalí –igual com anys més tard va comprendre Bill Gates– va entendre que mirar per la finestra era una forma d'escapar. També per al gran geni català del sXX Cadaqués era un refugi, en el seu cas de l'ansietat que li provocava l'enyor del seu estimat Federico Garcia Lorca, per això la Setmana Santa de 1925, just ara fa noranta-cinc anys clavats, mentre matava les hores intentant reprimir les ganes que tenia de llegir la oda que el poeta granadí havia promès escriure-li quan s'havien acomiadat de la Residencia de Estudiantes de Madrid, Salvador Dalí va escapar-se del món dibuixant la seva germana Anna Maria mirant la platja d'Es Llaner Gran per la finestra.


El quadre no retrata a la germana de Dalí d'esquenes, però, sinó que retrata un mar –dins un marc– en el qual bategar a dins, per això a Anna Maria no li veiem el rostre: perquè ella ja no està allà, dins aquella habitació, sinó que ja ha salpat, ja està fora del mar. Sense saber-ho, i possiblement sense haver-ho volgut saber mai, Anna Maria Dalí es va convertir aquell dia en milions de persones que gairebé un segle més tard, en plena quarantena, pretenem fer el mateix que fa ella al quadre: viure dins els marges, allà on hi ha vida i on passen coses, malgrat saber que fa dies que vivim fora d'ells, on tot és més fosc i avorrit.


Per això afirmo que si jo hagués nascut a Cadaqués, seria més dur per a mi enyorar allò que veuria rere la finestra, igual com era de dur per a Dalí dibuixar l'actual passeig Carles Rahola que s'albira al fons del quadre i saber que encara faltaven molts dies per poder-lo compartir amb Lorca. No sé quants dies haurem d'esperar per tornar a banyar-nos a les roques de la platja d'En Pere Fet, no sé quan podrem tornar a fotografiar la posta de sol com una tempesta de mandarines caient del cel des de la Riba des Poal i tampoc sé, per descomptat, quan podrem tornar a saludar el Juanito i demanar-li que ens apropi amb la seva barca rudimentària fins a l'illa de Portlligat.


No sé res de tot això, però només sé que el coronavirus ens haurà permès evolucionar com a espècie i aguditzar un acte glorificat per Hopper o Hitchcock que havíem començat a oblidar: observar per la finestra. Sigui quina sigui i tingui la forma que tingui, fins i tot les creades per Bill Gates que ens permeten viatjar fins a Cadaqués en ple confinament a través d'un quadre exposat al Reina Sofia de Madrid, d’un article com aquest que demà hauràs oblidat o d'un mapa a Google Street View, ja que tots els mitjans són vàlids per adonar-se que observar el Cap de Creus és una forma de descriure la història de la humanitat i la història de la sensibilitat, però recordar-lo és una manera de comprendre-la.

0 comentarios

Comentarios


bottom of page