top of page
Buscar

Vindrà la vida i tindrà els teus ulls

Foto del escritor: Pep Antoni RoigPep Antoni Roig

Aquest passat diumenge, com faig cada any el matí següent que de nit i amb el silenci d'un carterista ens hagin robat una hora, vaig tornar a llegir un bon feix de pàgines del dietari que el poeta italià Cesare Pavese va començar a escriure durant el seu confinament a Calàbria, l'any 1935. És una tradició que compleixo aquest dia del calendari escrupolosament des de fa uns vuit anys, quan després de recriminar-li al porter d'una discoteca que ens estaven robant una hora de vida i d'exigir-li que teníem dret a seixanta minuts més de gresca, una amiga de filologia per qui perdia el cul va etzibar-me que "a Pavese la justícia feixista italiana del moment va robar-li una cosa pitjor que una hora: un any de vida". La frase va quedar-me tan gravada i em va fer sentir durant una estona tan protagonista d'una pel·lícula de la nouvelle vague que l'endemà, quan vaig llevar-me, vaig posar-me a llegir l'Ofici de viure. D'ençà d'aleshores no he deixat de fer-ho mai, però la diferència és que aquest any, per primera vegada en tot aquest temps, jo també he fet una relectura del dietari en un estat de confinament.


No ho sé vosaltres, però jo considero que vaig entrar a l'edat adulta el dia que vaig sentir a un bon amic dir que "fer-se gran és beure de dia" i vaig estar-hi absolutament d'acord. La veritat, però, és que la vida marca un abans i un després quan la nit del canvi d'hora ja no lamentes estar una hora menys de festa, sinó que t'alegres de tenir l'oportunitat d'anar-te'n a dormir una hora abans del que és normal sense que això sigui sinònim de ser una persona més insípida que una sopa sense sal. Enrere queden aquelles nits pletòriques en les quals cinc gintònics ja no eren sinònim de dimitir com a persona durant els dos dies següents. Lluny queden aquelles matinades en què veure sortir el sol era la droga legal més letal i bonica que existeix. Sense saber per què, un dia ets jove i estàs pregant-li al porter d'una discoteca que allarguin fins a les 07.00h perquè han canviat l'hora i l'endemà, sense adonar-te'n, estàs un dissabte a la nit assegut al sofà mirant el FAQS i pensant que la samarreta de la Cristina Puig d'avui està ben trobada mentre et menges un iogurt desnatat de pera.


També llegir Pavese un cop l'any, per a mi, és adonar-se del pas del temps, ja que rellegir un llibre és una forma de rellegir-nos a nosaltres mateixos, com un mirall on la lectura de les paraules escrites per algú altre acaba assenyalant-nos les arrugues invisibles que se'ns han anat fent a l'ànima. A Pavese el van condemnar a un confinament culpant-lo del millor i més preciós delicte amb el qual es pot culpar algú: d'antifeixista. Tècnicament les cartes d'un important dirigent comunista italià que la policia de Mussolini va trobar-li a casa no eren seves, sinó de la seva amant, Tina Pizzardo, però el poeta torinès va acatar la condemna i va acabar passant l'any més avorrit de la seva vida a Brancaleone, un poble de mala mort del sud d'Itàlia que segons m’ha permès comprovar el Google Maps és una barreja decadent entre Coma-ruga a l'hivern i L'Estartit després d'un huracà.


Va ser a Brancaleone on Pavese, que ja feia uns quants anys que treballava de traductor per l'editorial Einaudi, va acabar el seu primer llibre de poemes, Treballar cansa, i va iniciar aquell març de 1935 el dietari que escriuria fins a l'últim dia de la seva vida, quinze anys més tard. En ell, un dels fragments que més va colpir-me diumenge quan vaig fullejar-lo de nou va ser en una entrada de 1936 en la qual el nostre home ja ha abandonat Calàbria i ha tornat a Torí: en arribar de nou a casa, però, no només s'adona que la seva estimada Tina s'ha casat amb un altre home, sinó sobretot que, mentre ell ha passat un any perdut a Calàbria vivint una vida confinada i marcada per l'avorriment absolut, les passejades sense rumb, la incertesa de viure sense res a fer, el tabac amb pipa i la letargia, al seu voltant el món ha seguit girant, però a una velocitat mil vegades més ràpida que la de la seva vida a Brancaleone, per això afirma que "fer un confinament no és res, el que és atroç de veritat és desfer-lo".


A mi –com a tu- diumenge em van robar una hora, a Pavese l'any 1935 van robar-li un any sencer i a nosaltres no sabem quant de temps més ens robarà la vida aquest virus sorgit d'un ratpenat i que per algun motiu altament decebedor es diu ‘coronavirus’ quan podria haver-se anomenat Virus Batman, però esperem que quan aquest confinament acabi tornar a la realitat no sigui “atroç”. Pavese no va tornar a ser mai més el mateix després d'aquell confinament i va acabar suïcidant-se a quaranta-dos anys, potser perquè havia escrit que "treballar cansa" i que viure era un "ofici", per això jo me l'estimo, però amb moltíssima distància i només un cop l'any. 

Perquè quan això acabi, malgrat que l’autor de Vindrà la mort i tindrà els teus ulls no hi estigués d'acord si em llegís, trobar lloc a un restaurant serà més complicat que reservar taula el típic divendres abans de Nadal ple de sopars d'empresa. Perquè quan això acabi ens adonarem del valor que tenen aquells dos petons que fins ara fèiem gairebé sense assaborir quan saludàvem a algú. I perquè quan això acabi, qui ho sap, potser aquest trosset de temps que la vida ens ha robat l'haurem destinat a rellegir-nos a nosaltres mateixos, retrobar-nos i escoltar de nou aquella veu que teníem mig apagada, plena de pols, i que ens recorda que ara, en aquest instant, aquí, mentre llegeixes això, mai seràs tan jove com avui. O, fins que el coronavirus vulgui, com demà.

0 comentarios

Entradas recientes

Ver todo

Comments


bottom of page