top of page
Buscar

"Parasite": la infecció del capitalisme neoliberal

Foto del escritor: Pep Antoni RoigPep Antoni Roig

Durant els pròxims quatre minuts perdràs 240 segons de la teva vida que hauries d’estar aprofitant veient Parasite a la sala més propera de casa teva, de la teva feina o del lloc on et trobis ara mateix. Quan ben aviat -ja sigui d’aquí a quatre minuts, d’aquí a dues hores o d’aquí a cinc dies- decideixis anar al cinema, pagar una entrada i visionar l’últim film premiat amb la Palma d’Or del Festival de Cannes, comprendràs que no és gens agosarat afirmar que tot el temps que estàs perdent sense haver vist la nova pel·lícula de Bong Joon-Ho és, sens dubte, temps desaprofitat. Com veus, ni això prova de ser una crítica cinematogràfica objectiva ni aquesta és una pel·lícula capaç de deixar indiferent a ningú, ja que és en això on rau una de les claus del film: Parasite és una obra mestra que no es pot explicar. S’ha d’experimentar.


Amunt, els pàries paràsits de la terra?

Exactament 102 anys després del triomf de la Revolució Russa, molts pensaran que parlar de lluita de classes és un tema antagònic, antic i innocu, però és el que el realitzador de Memories of Murder o Snowpiercer proposa, per bé que el seu és sobretot un retrat hiperrealista de l’estratificació a Corea del Sud, el país de gegants com Samsung, LG, Hyundai o Kia. Sense voler semblar un Ken Loach de torn, aquesta estratificació l’exemplifiquen dues famílies, que sumades l’una a l’altra formen el que, per a Bong Joon-Ho, és el món: d’una banda els Kim, una família pobra, sense recursos i succionada pels deutes que viu als suburbis de Seül; d’altra banda, els Park, una família rica i moderna que viu en una casa de disseny minimalista amb tots els luxes a l’abast.


La primera meitat del relat arrenca amb la contractació del fill gran dels Kim com a professor particular de la filla gran dels Park, i aquest fil narratiu s’estira durant la gairebé hora i mitja inicial en la qual, mentida rere mentida, cada membre de la família pobra acaba convertint-se en necessari i indispensable per cada membre de la família rica. Ja se sap, però, que el gran perill del capitalisme és la incapacitat de saciar el desig permanent d’aquells que participen en el seu sarau, per això les necessitats econòmiques dels Kim per sortir del pou en el qual viuen es confonen amb l’avarícia per voler cada cop més i més.



Una piràmide social sense dreceres

De la mateixa forma que el llargmetratge inicia amb algú buscant desesperadament wi-fi i acaba amb una carta que el pare dels Kim escriu en codi morse mitjançant una bombeta, Parasite es nodreix d’una simbologia interna molt densa, sovint plena de detalls imperceptibles però latents. Que els Kim visquin en un pis soterrat i que els Park ho facin en una casa dalt de tot d’una pujada, per exemple, és un d’ells. Per tal de sobreeixir de la misèria, saldar els deutes pendents i escalar en l’estament social, els Kim fan ús de la corrupció i la impostura fins que el cúmul de mentides converteix en inapel·lable el descobriment de la seva farsa.


És a partir d’aquest moment quan el film entra en la seva segona part, que igual que aquest article, funciona com un compte enrere trepidant i frenètic, amb una tensió permanent que no dóna descans a l’espectador. La successió de peripècies dignes d’un guió brillant es mescla amb un trànsit de gèneres comandats de forma magistral per Joon-Ho, que en escassos minuts és capaç de caminar de la sàtira al thriller passant pel suspens, el drama i, fins i tot, el gore. Aquest desplegament impecable de canvis tonals, sumats a una direcció de fotografia acurada i una banda sonora adequada a cada registre del film, converteixen Parasite en una obra eclèctica i inclassificable, hilarant.


Dos mons destinats a necessitar-se, però no a entendre’s

Per definició, un paràsit és un organisme que es nodreix i obté aliments d’un altre organisme, anomenat hoste, del qual se n’aprofita. Si cal, fins a matar-lo. Si tres minuts i mig després des de l’inici d’aquest text encara no tens clar si paga la pena anar al cinema a veure Parasite, no voldria acomiadar aquesta ressenya sobre l’última gran triomfadora a Cannes sense fer-te una pregunta: en aquest sistema d’explotadors i explotats en el qual una tempesta torrencial és un joc per a uns i una catàstrofe per a uns altres, qui creus que són els paràsits de qui?


(article publicat al digital La Llança)

0 comentarios

Entradas recientes

Ver todo

Comments


bottom of page