30 de juliol, quarts de vuit del vespre. El Pla. Més de tres centenars de persones s’agrupen a la Plaça Pau Fontanals per assistir a un dels actes més especials de la Festa Major: els versots del Ball de Diables. Puntuals a la seva cita i encapçalats per Llucifer, una legió de dimonis equipats amb capes vermelles, banyes, forques i timbals ocupa l’espai central de la Plaça, davant la Casa de la Vila. Tres d’ells, regidors del segon partit amb més representació al Consistori, pugen al balcó de l’Ajuntament, tal com marca el protocol. Els acompanyen els quatre regidors del partit que governa i els dos regidors del tercer partit municipal. Tots nou, calcin del peu que calcin, estan preparats per rebre les sagetes que mitjançant metàfores, hipèrbatons i sinestèsies disparen any rere any les afilades llengües dels diables municipals. Enguany la Colla ha rebut diverses crítiques immerescudes en relació a la celebració del correfoc, alguna fins i tot publicada a la premsa, per això entre el públic el clima d’expectació es barreja amb el temor dels que, per algun motiu o altre, puguin esdevenir protagonistes d’una de les rimes enverinades que des de fa més de nou anys han convertit aquest acte en la més sincera manifestació espontània de reflexió i crítica sobre la política municipal. De sobte, però, per sorpresa de tots, dos diables comencen a repartir targetons verds i vermells entre el públic. Ningú en sap el motiu. El nerviosisme creix. L’expectació augmenta. Després d’una desena de sonets satírics, arriba el gran moment: Llucifer, el rei dels inferns, assenyala amb la seva forca la placa commemorativa que figura a la paret de l’Ajuntament, aquella on hi diu que “Jordi Pujol i Soley, Molt Honorable President de la Generalitat, ha inaugurat aquesta Casa de la Vila el 21 de maig de 1994”. El públic, sorprès, emmudeix. Tot seguit, l’àngel caigut converteix la Plaça Pau Fontanals en la Sala de Plens més sincera, real i popular que pugui existir i llança una pregunta a l’aire: “Voleu que l’Equip de Govern retiri aquesta placa indigna del nostre Ajuntament? Verd=Sí; Vermell=No”. La democràcia, un cop més, sorgeix de més avall de les arrels, d’allà on Dante afirma haver descobert l’inici de la Veritat. El poble, entusiasmat, aixeca els seus targetons: 346 vots verds i 4 vots vermells. Dels nou regidors, només un, afectat per la Síndrome d’Estocolm, vota en vermell. L’alcalde, representant del partit fundat per l’expresident, somriu. Els tres regidors sorgits de les tenebres aplaudeixen. Vint-i-dos anys després del dia que el gran gàngster del catalanisme inaugurés la Casa de la Vila, els fills que tant el van adular l’envien de cap a l’infern, l’únic indret digne on mereix reposar eternament el seu llegat.
(article publicat al setmanari El 3 de Vuit)
Comments