Fa tres anys vaig prendre una de les millors decisions de la meva vida: assumir un dels propòsits de setembre que fa la gent normal, però obligant-me a escriure cada matí en comptes d'apuntar-me al gimnàs. Volia dir bon dia amb la lucidesa dels taxistes que a primera hora ja ho saben tot del món, per això el 12 de setembre del 2016 vaig decidir llevar-me per norma general abans no sortís el sol. Sacrificar hores de son té avantatges que, fins aleshores, m'eren desconeguts: esmorzar calmadament, asseure'm al sofà, fer cafè sense presses, llegir o, també, repassar Twitter en aquella hora en la qual fins i tot Twitter és com un bar amb la persiana abaixada.
Aleshores vivia en un àtic preciós al cor del Penedès i treballava en un estudi creatiu de Sant Sadurní, motiu pel qual una de les causes d'aquella decisió era ben senzill: volia arribar a la feina amb la sensació que treballo per viure, no pas que visc per treballar, travessant cada dia totes aquelles carreteres entre vinyes amb la certesa que ja havia fet el meu exercici matinal. Així ho vaig complir durant un any: sempre que vaig poder feia gimnàstica -o gimnàsia, com deia la meva àvia- a primera hora, sense samarreta tèrmica ni un calçat exclusiu comprat al Decathlon. Sense fotos a l'Instagram dient "Come on, monday" ni cap beneiteria d'aquest tipus. Feia exercici per no rovellar-me, per no perdre el ritme, per mantenir la forma o per superar la marca d'ahir i fer més difícil la de demà. Aquesta era la meva particular manera de fer gimnàstica matinal. No hi havia meta ni photo finish, no hi havia classificació ni trofeu de màxim golejador, no hi havia cap pic més alt on escalar ni cap turó més elevat on arribar amb la bicicleta. Res d'això. Només hi havia aquest quadern amarat de suor i els ulls d'un lector/a dedicant tres minuts a observar un entrenament a portes obertes sense data prevista per cap gran final.
Les raons per les quals vaig abandonar aquella rutina diària són diverses, però el segon gran motiu que m'ha dut a escriure això que escric i, per tant, que m'ha fet treure-li la pols a aquest quadern i reprendre aquella vella costum és inequívoc: el món és un indret més amable quan el primer que fas, a primera hora, és escriure. Ni que sigui sense saber què vols dir. Ni que sigui sense saber on vols anar. Tant hi fa. En aquesta hora incerta de comerços tancats, parroquians de bar fent un sol y sombra i vídues camí del cementiri, escriure una nota al Quadern tàctil és salpar amb un d'aquells vaixells que veus ancorats al port i que, malgrat que no saps on van, sempre desitges agafar imaginant que algú anònim, del moll estant, et dirà adéu amb un mocador blanc a la mà mentre parteixes cap a qui sap on cridant-li "-Vine!".
Comments