Us explicaré un secret: dijous passat vaig escapar-me a la Terra Alta. Ho vaig fer, però, sense pecar i sense saltar-me el confinament, ja que vaig viatjar a més de 150 quilòmetres de casa meva sense ni tan sols sortir-ne per la porta. Si puc confessar-ho és perquè no vaig cometre cap delicte, no vaig fer cas omís a les recomanacions de les autoritats i, per tant, no vaig haver de fer peripècies per arribar a cap poble parapetat amb tanques, policies municipals amb ganes de brega o veïns convertits en el sometent davant la possible arribada de turistes amb 2a residència. No em va caldre arriscar-me a viure res de tot això, ja que des de casa, amb sabatilles i seguint fidelment la paraula divina de la Bíblia, vaig viatjar a contrades llunyanes a través de “la sang de l’aliança nova i eterna,/ vessada per a tots nosaltres en remissió dels pecats”. Com? Arribant a la Terra Alta obrint, simplement, una ampolla de vi.
Entre molts altres perills que anirem descobrint amb el pas dels mesos o els anys, la crisi del coronavirus ha permès atorgar una perillosa i fastigosa carta blanca als falsos guardians de la moral, és a dir, als pelacanyes que de cop i volta han cregut tenir el poder de jutjar i assenyalar en nom de l’Ètica com si fossin els posseïdors de les taules de la llei. Hem vist la policia fent befa a les xarxes socials per haver multat a dos pobres enamorats que havien quedat per fer un clau mentre, al seu temps, el departament d’Interior acata que milers de treballadors es vegin obligats a agafar el metro i anar a treballar a causa de la incompetència del govern estatal. Hem vist a veïns que pengen missatges amenaçadors a l’ascensor dient que el veí del 4rt 3a és infermer en un hospital i, actuant com a delators, l’acusen d’estar posant en perill la salut de tota la comunitat quan arriba a casa per anar a dormir després de 12h treballant. El que no esperàvem veure, però, era a periodistes de la televisió pública del país criminalitzant i mentint sobre el sector vinícola, una d’aquelles invisibles estructures d’estat sense la qual no seríem qui som.
Dos dies abans del dia que vaig viatjar a la Terra Alta, el programa de màxima audiència a casa nostra informava que el confinament havia disparat de manera preocupant el consum de vi i alertava dels riscos per la salut que això provoca. Si la viticultura és l’art de manipular el raïm per transformar-lo en vi, aquell dia la televisió dels catalans va demostrar que el periodisme, massa sovint, no és res més que l’art de manipular la veritat. Per exemplificar la notícia es van mostrar prestatgeries buides de supermercats en les quals amb prou feines s’hi veia alguna ampolla de vi, donant a entendre no només que els viticultors catalans estaven fent l’agost gràcies al coronavirus, sinó que tots els catalans, en general, ens havíem convertit en uns alcohòlics que ens passem el dia xumant de l’ampolla, com si ens rentéssim les dents amb alguna garnatxa del Montsant o algun picapoll del Pla de Bages.
La veritat és que ha augmentat la compra de vi als supermercats, però se’n consumeix molt menys que abans del confinament, quan el 90% del consum de vi es realitzava en bars o restaurants que ara, al trobar-se tancats, han fet que la gent hagi augmentat lleugerament la compra de vi per gaudir-lo a casa. És a dir, el consum de vi no ha anat a l’alça, senzillament ha canviat d’escenari, però el problema és que el 95% dels petits i mitjans viticultors catalans no es guanyen la vida venent vi en grans superfícies, sinó gràcies a la restauració i l’exportació. Són aquests cellers que ara ho estan passant malament, elaboradors sovint poc coneguts, amb empreses que no superen la desena de treballadors i amb departaments de màrqueting normalment inexistents, els culpables que de tant en tant puguem escapar-nos de casa i passejar-nos per altres contrades en ple confinament sense ni tan sols treure’ns el pijama, ja que un vi d’autor elaborat amb passió, paciència i delicadesa sap transmetre l’expressió d’un territori i, com una invitació al viatge, esdevé un passaport cap als paisatges d’on prové. Una forma d’evasió, vaja, com ho són totes les obres d’art.
Que siguem el país on s’elabora un dels tres millors vins escumosos del planeta però seguim celebrant correbars amb cervesa a cada Festa Major té delicte, que siguem el territori amb més denominacions d’origen vinícoles de qualitat de la península Ibèrica però segueixin havent-hi més albariños o riojas que penedès, priorats o costers del Segre a les cartes dels restaurants quan anem a sopar és preocupant, però que la televisió que paguem entre tots informi de manera arbitrària sobre l’estat de la viticultura en temps de crisi sense ni tan sols trucar a algun dels milers de pagesos que està patint els estralls del coronavirus és, simplement, insultant. Rere cada ampolla que des de fa dies no es pot comercialitzar a la restauració o al circuit de l’exportació, hi ha l’esforç, el talent, l’enginy i el patiment de milers de viticultors, tractoristes, geòlegs, tècnics de vinya, veremadors, celleristes, enòlegs, boters, dissenyadors, surers, vidriers, transportistes, duaneres, distribuïdors, restauradors i sommeliers, per això criminalitzar i menysprear el món del vi és fer-nos mal a nosaltres mateixos.
El vi no és sagrat perquè ho digui la Bíblia, evidentment, ni tan sols si n’obrim una ampolla la nit de Dijous Sant. El vi és sagrat perquè ens parla de qui som, perquè ens explica d’on venim, perquè ens permet descobrir llocs que mai no hem trepitjat i, sobretot, perquè té la capacitat d’emocionar-nos amb un sol glop, igual que una cançó, una escultura o una pel·lícula que ens provoqui una fiblada a la pell. És una emoció que neix en els budells de qualsevol celler, allà on enmig d’un silenci que pot tallar-se amb ganivet reposen les bótes o les ampolles que, aparentment adormides, tenen bategant tot un món a dins seu mentre fan la criança. I és allà, doncs, en aquell poètic confinament tan allunyat al que vivim nosaltres ara i que pot durar mesos o fins i tot anys, on la paciència i el pas del temps afinen i doten de personalitat el vi fins a convertir-lo en alguna cosa més que una simple beguda: fins a transformar-lo en l’única obra d’art que, a part de veure’s, es beu.
Comentários