Imaginem-nos una sala del Vaticà en un matí qualsevol. El Papa, setmanes després d’haver estat escollit nou Pontífex de l’Església Catòlica, rep la segona visita oficial a la Santa Seu. La primera ha estat Marilyn Manson, i en aquesta segona ocasió la personalitat que s’asseu al costat del bisbe de Roma és Sharon Stone. Aleshores, en saludar-la, Joan Pau III demana una sola cosa a la protagonista d’Instint Bàsic: que en el transcurs de la conversa eviti, sobretot, creuar les cames. Ella assenteix, sorpresa, i quan ell li pregunta quin regal li ha portat, Stone respon que s’ha dut a si mateixa.“No és suficient, Santedat?”, li pregunta. El Papa, absolutament encisat, li respon que només seria suficient si li prometés quedar-se al seu costat la resta de l’eternitat.
Amb aquesta escena i d’aquesta manera tan singular obre Paolo Sorrentino el cinquè capítol de The New Pope, la sèrie que la plataforma HBO ha estrenat recentment i que serveix de continuació de The Young Pope. La casualitat, però, ha fet que gairebé al mateix temps, paral·lelament, Netflix hagi estrenat The two Popes, un film de caràcter biogràfic que de la mà del brasiler Fernando Meirelles posa el focus en els mesos previs a l’anunci de la renúncia al papat de Benet XVI i en la relació de Ratzinger amb l’aleshores arquebisbe de Buenos Aires, Jorge Bergoglio, que acabaria esdevenint el papa Francesc I.
Que The New Pope i The two Popes tractin totes dues la transició d’un papat a un altre no significa que tinguin coses en comú. És evident que Sorrentino juga amb l’avantatge de recolzar-se en la ficció per narrar a la seva manera la vida al Vaticà, però el cert és que el film de Meirelles perd totes les comparacions amb la sèrie del realitzador napolità. La pel·lícula de Netflix, que es recolza en fets històrics -malgrat hi hagi alguns elements de ficció-, no només està mancada de ritme i d’emoció, sinó que no excel·leix en cap aspecte estètic ni tècnic. La trama se situa en el tram final del papat de Benet XVI i les converses que el papa alemany va tenir durant aquells dies amb Jorge Bergoglio, que havia viatjat a Roma per anunciar-li que volia plegar.
Dues visions d’una mateixa fe
Les grans interpretacions d’Anthony Hopkins (Ratzinger) i Jonathan Pryce (Bergoglio) sustenten dues hores de film centrades en la relació entre dues visions antagòniques de l’Església Catòlica. La pel·lícula, amb breus píndoles que la converteixen en un biopic del papa argentí, s’acaba convertint en un etern debat entre dos homes d’altíssim contingut moral, filosòfic i teològic però amb un ritme capaç de fer adormir a algú amb sobredosi de cafeïna. On Ratzinger afirma que “Déu no canvia”, Bergoglio defensa que “A Déu se’l troba en el viatge, ja que sense moviment no existeix Déu”, i enmig d’aquest etern debat que amaga visions oposades sobre el celibat, el matrimoni homosexual o la gestió de la corrupció vaticana, Meirelles decideix no actuar d’àrbitre imparcial i mostrar-nos un Ratzinger tecnòcrata, fred i impersonal contra un Bergoglio molt més humà, terrenal i proper, que s’emociona veient un partit de futbol o degustant una copa de vi.
Si The two Popes acaba sent un massatge a l’actual Francesc I malgrat representar dues visions divergents de la figura del representant de Déu al món, The New Pope fa el mateix però amb la diferència que Sorrentino construeix amb el nou papa, a qui bateja com a Joan Pau III (John Malkovich), una figura d’una personalitat tan colossal com ho havia fet amb el seu antecessor Pius XIII (Jude Law). Després del coma des de l’infart que va patir al darrer capítol de The Young Pope, la cúria vaticana es veu obligada a triar un nou papa. Sorrentino, públicament més devot de Maradona que de Jesucrist, ens mostra la seva visió de la corrupció i el caciquisme al Vaticà quan el nou papa elegit, Francesc II i de tarannà ultraprogressista, mor misteriosament després de tan sols un mes en el càrrec i en unes circumstàncies que recorden moltíssim a l’encara avui misteriosa mort de Joan Pau I.
Un Lord Byron com a últim successor de Sant Pere
Amb la mort de Francesc II, l’esperpèntic cardenal Voiello -un Secretari d’Estat del Vaticà a qui els gols del SSC Nàpols li importen més que Déu- decideix a dit que el nou papa serà Sir John Brannox, un noble anglès amb la sensibilitat i l’estètica d’un poeta romàntic del sXIX que accepta l’encàrrec de ser papa només si a canvi té la possibilitat de conèixer Sharon Stone. Si Jude Law havia interpretat anteriorment un Papa enigmàtic, ultraconservador, exigent amb els fidels i amb un ego més gran que la Basílica de Sant Pere, Malkovich dóna vida a un papa que per refugiar-se del soroll mundanal toca l’arpa i que rere una aparent fragilitat s’enfronta a una lluita permanent contra els seus traumes d’infantesa i, sobretot, contra el desig.
Si alguna cosa defineix l’estil de Paolo Sorrentino, més enllà del barroquisme imperant i d’un tractament estètic que converteix cada escena en una obra d’art als ulls de l’espectador, és la capacitat per construir personatges magnètics i colossals, ja siguin de ficció (JepGambardella a La Grande bellezza) o siguin reals (Giulio Andreotti a Il Divo o Silvio Berlusconi a Loro). Tant Pius XIII com ara Joan Pau III són, al capdavall, dues atractives cares d’una mateixa moneda que, amb les seves diferències i similituds, de ser reals tindrien una força mediàtica que possiblement mai ha tingut cap papa contemporani. The New Pope té la virtut de convertir en adorable tot allò de l’Església Catòlica que fa 2000 anys que ningú ha gosat modificar i, al mateix temps, de transgredir amb tot allò que possiblement Sorrentino voldria trobar en el catolicisme, en cas que aquest algun dia es renovés. “Sabeu què passa amb les coses que s’actualitzen, com els iPhone? Que a cada actualització queda obsoleta una cosa anterior, per això la Bíblia no és actualitzable”, diu Joan Pau III quan li pregunten sobre la possibilitat de reformar l’Església.
Al sXIII, la Llengeda àuria de Iacopo de Varazze -coneguda a casa nostra com les Vides de sants que encara trobem a llibreries de vell-, va ser durant segles el segon llibre més llegit després de la Bíblia. Un veritable best-seller medieval amb el qual els nostres avantpassats s’entretenien amb hagiografies convertides en trames dignes de serials de sobretaula. El que ningú es podria haver imaginat mai és que aquelles Vides de sants, tants segles després, acabarien esdevenint pel·lícules o sèries sobre ‘Vides de papes’ en plataformes digitals en streaming i plenes d’usuaris millenials. Al capdavall, és curiós observar que potser Meirelles i Sorrentino aspiren, amb més o menys encert, només a això: a actualitzar-nos l’interès pel que des de fa dos mi·lenis es resisteix a actualitzar-se.
(article publicat a "La Llança" d'ElNacional.cat)
Comments