En un cafè del Raval hi ha Joan Maragall, Mercè Rodoreda i Salvador Espriu parlant cordialment al voltant d’una taula. Machado va deixar escrit que “también la verdad se inventa”, per tant no hi busqueu versemblança perquè no en té.
Maragall demana un Vichy, ell sempre tan fidel a les coses pures; Rodoreda un te verd, com els que prenia cada tarda a Ginebra; i Espriu un got d’aigua, ja que l’alcohol distorsiona la raó, diu. Parlen de com el món, o més ben dit aquest país –que per a alguns és com el món sencer- els ha recordat d’ençà que se’n van anar. Maragall lamenta que el seu Any només li servís perquè estudiants de batxillerat l’avorrisin de per vida i perquè a Sant Joan de les Abadesses els restaurants del poble es forressin amb els menús de cap de setmana. Rodoreda elogia que reconvertissin la Colometa en personatge teatral però es queixa que li fessin aquella pel.lícula on la caracteritzen com si fumés cada tarda la millor herba d'Amsterdam. I Espriu, entossudit, lamenta que ningú entengués què era la pell de brau i que els seus versos s’hagin convertit en frases dignes dels sobrets de sucre.
Quan marxen del bar recorden que a la seu de l'IEC Joan Vinyoli hi fa una festassa amb totes les despeses pagades per la Institució de les Lletres Catalanes, i decideixen anar-hi. Quan hi arriben, però, un guarda de seguretat que llegeix un llibre d'Albert Espinosa per matar l'avorriment i trobar-li sentit a la vida els diu que l'entrada sols és permesa a personalitats. Maragall, exaltat, li pregunta si no sap qui són ells tres, i el vigilant els respon que sí, esclar, però que ara ja no són ningú perquè som al 2014 i aquest ja no és el seu Any.
(article publicat a TimeOut BCN)
Yorumlar