Quan arriba a Sant Sadurní, el turista neozelandès es topa amb un cartell on hi diu “Capital del cava”. Més endavant, a Lavern, hi veu un altre rètol on hi llegeix “Capital de la vinya”. Després, a Vilafranca, s’hi troba una nova frase on s’informa que aquella ciutat és la “Capital del vi”. Es diu Fred, és periodista i, a més, és copropietari d’un celler prop de Blenheim. El nostre home, però, no només té ganes de descobrir un territori, sinó també de descobrir-ne la gent. Per sort xampurreja el castellà. A Sant Sadurní, on és més fàcil comprar cava que comprar una barra de pa al forn, se sorprèn de veure que al migdia són escasses les persones que beuen cava als bars; no s’imagina les terrasses de La Rioja sense vi, les places de Gijón sense sidra o els carrers de Jerez sense gent bevent manzanilla. Havent dinat, fent un cafè, escolta quatre homes que juguen al dòmino. Són pagesos i parlen una estona. Remuguen. Diuen que treballen de sol a sol per acabar venent el raïm a 0’30€/kg. El nostre home els hi pregunta quines varietats conreen, però la resposta dels pagesos el deixa sorprès: Chardonnay, Merlot i fins i tot Riesling. Només un té vinyes de Xarel·lo. De poc serveix tenir una D.O. si no es cuiden les varietats genuïnes del territori, diu en veu alta. No troba resposta. Encara perplex, a mitja tarda s’apropa a Vilafranca, però per ser la Capital del Vi troba que hi ha poca cultura del vi als seus carrers; tot just dues vinateries on la meitat de la clientela beu gintònics i poca cosa més. Veu un cartell que anuncia un correbars aquella nit i, després de preguntar de què es tracta, decideix anar a treure-hi el cap. Té l’esperança que, tractant-se del Penedès, el correbars serà una festa digna de fer embogir el mateix Bacus. En arribar-hi, però, només hi veu gent bevent cervesa. Ni rastre de cava o vi. És estiu, fa calor i una noia, birra en mà, li diu que allò és viure la vida mediterràniament. El nostre home se n’adona, aleshores, que la publicitat permet fer creure a la gent que la cervesa és més genuïnament mediterrània que no pas l’oli o el vi. I així, mentre ell torna a Nova Zelanda, nosaltres ens anem creient més els eslògans que veiem a la TV que no pas els que tenim escrits a l’entrada de cada poble.
(article publicat al setmanari El 3 de Vuit)
Comments