Havia de passar i va passar: la nit del passat dimecres, primer dia del mes d'abril, Tomàs Molina va mirar a la càmera i va començar l'espai d'El Temps a TV3 dient que era “nit freda per ser abril” i posteriorment va somriure, coneixent bé la complicitat d'un públic entregat que, malgrat fer gairebé vint-i-cinc dies que no pot sortir de casa, segueix mirant El Temps amb el delit del pagès que en una pedregada es juga la collita de tot l'any.
Aquest article no versarà sobre si és o no és necessari dedicar minuts de televisió pública a un espai que, en ple confinament i amb campanyes institucionals demanant que ens quedem a casa, explica el temps que fa fora de les nostres llars. De fet, tampoc tractarà d'aquesta meravellosa cançó de Manel que ja fa més d'una dècada va compondre Guillem Gispert i que des d'aleshores, cada any i amb la puntualitat d'un rellotge suís, ens torna com un rotet d'all el primer dia d'abril que refresca. Sense saber-ho, Manel van crear una cançó profètica en aquell immens Els millors professors europeus, ja que la balada era una invitació gairebé ideològica al confinament a partir de la història d'un fracàs: el de la Maria i en Marcel, dos solters a la barra d'un bar que abandonen la quimera d'anar junts al llit després de tota una nit creuant-se mirades i es conformen amb el plaer d'acabar cadascú a casa seva, resguardats del fred i en la més estricta solitud. Aquesta oda a la soledat, que entroncava amb dos pilars de la catalanor com són la poca valentia i aquell conservadorisme prudent tan arrelat al "val més dormir sol que mal acompanyat", va convertir-se ben aviat en un himne popular per a tota una generació que ha acabat convertint-ne la tornada en una frase més recordada que un refrany.
Aquest article parla de què enguany, per primera vegada des que el grup barceloní va publicar la cançó, no hem pogut saber del cert si era o no nit freda per ser abril. El confinament no només ens priva de fer vida al carrer, patir les conseqüències del fred i poder dir si és o deixa de ser nit freda per ser abril, sinó que també impedeix a la gent fer fotografies de com la meteorologia afecta el paisatge per enviar-les després a l'espai d'El Temps de TV3. Com que la televisió pública de casa nostra sap que els catalans tenim una ancestral i curiosa fixació amb la meteorologia, però, en les últimes setmanes a El Temps permeten saber si és o deixa de ser nit freda per ser abril d'una forma digna d'estudi: demanant als espectadors que enviïn vídeos casolans gravats des de la finestra i en els quals cal dir quina és la localització, la temperatura i el tipus de dia que fa. La iniciativa pretén saciar el neguit d'aquells aspirants a fotògrafs que durant l'any enviaven fotos de prats gebrats, camps de gira-sols o teulades difuminades entre la boira i que ara, per culpa del coronavirus, no poden sortir de casa a retratar el món amb l'afany de qui busca guanyar el World Press Photo. La nova secció de l’espai meteorològic de TV3, que acostuma a mostrar una desena de vídeos, frega l'absurd però tanmateix és terriblement encisadora i entrenyable: vídeos mal gravats, sovint amb paisatges molt poc estètics, on una veu anònima d'algú a qui mai no veiem la cara i que destil·la l’alegria de qui acaba d’esmorzar pa amb llongassina ens diu "bon dia des de Cornudella de Montsant, vuit graus, ambient fresquet i cel tapat".
El més interessant de la secció no és conèixer quin temps fa a pobles que potser es troben a 200km de casa nostra, però. Tampoc és imaginar-se l'emoció o la motivació del vídeo aficionat anònim que decideix gravar un vídeo de 10 segons i enviar-lo a La Nostra mentre posa la llet del tallat a escalfar, per bé que tindria cert interès conèixer la cara oculta dels enregistraments. El més interessant, creieu-me, és afinar l'oïda, prestar atenció als vídeos i analitzar el grau d'adjectivació dels catalans, ja que un bon ús dels adjectius pot convertir un tall de vídeo que frega el ridícul en una peça audiovisual digna d'un fotograma d'Albert Serra. D'això tracta aquest article: de la joia de la llengua en temps de confinament i dels espectadors que, com autèntics herois quotidians que farien plorar d'emoció a Pompeu Fabra, s'atreveixen a dir que fa un cel enquitranat en comptes de grisós, un dia rúfol en comptes d'ennuvolat o un matí gloriós en comptes d'assolellat. Si Josep Pla deia que fumava per trobar l'adjectiu correcte, en definitiva, era segurament per això: perquè el pinyol de la literatura és l'adjectivació i perquè posar un adjectiu o un altre darrere qualsevol substantiu és el factor diferencial que pot convertir un simple text en una obra d'art.
D’això anava aquest article que acaba amb forma de repte. En aquests dies de reclusió, avorriment i confinament entre quatre parets, recullo el guant des d'aquesta humil columna a la crida d'El Temps de TV3, però transformant-la: queden vint-i-cinc dies d'abril per viure, per tant resten vint-i-cinc oportunitats per adjectivar cada nit d'una manera diferent, però vivint-la des de casa. Perquè l'any que ve, quan el primer dia d'abril refresqui, ja no tinguem només la cançó de Manel a la punta dels llavis per definir el vespre, sinó el record de totes aquelles nits de l'abril del confinament que ja siguin plujoses, amables, gèlides, llargues, plàcides o elèctriques, seran les nits d’abril de l’any en el qual un coronavirus ha obligat a fer-nos comprendre que, faci el temps que faci, cada dia és nit prohibida per ser abril.
Comments